EL REGATEIG

Un relat de: Sebastià Climent

Es llevava molt d’hora, gairebé a trenc d’alba. No li agradava gens, però no tenia altre remei que treure el quisso perquè fes les seves necessitats, abans de començar la jornada laboral. Cada dia era igual que l’anterior: les mateixes persones, els mateixos gossos i les mateixes rutines. Només es trencava el dijous que hi havia mercat.

Li agradava l’ambient que regnava en aquella zona, convertida en mercadal, i el brogit de veus cridaneres, d’animades converses, tot esmorzant. Admirava l’eficiència i l’eficàcia dels venedors en la gestió d’aquella mena de caos, tant a l’hora del muntatge com, i sobretot, a l’hora de recollir el gènere, aplegar-lo en capses i encabir-ho a les furgonetes d’una forma ordenada i precisa i desmuntar l’estructura en un no res. Amb calma, ordenadament, sense preses, tot perfectament controlat.

Aquell dijous tenia festa però va matinar com cada dia. El gos reclamava la sortida diària i ell no s’hi podia negar. El quisso no entendria el canvi en la rutina. Decidí passar el matí giravoltant pel mercat i poder gaudir de tot aquell tragí. Observava els venedors anunciant les seves ofertes amb veu potent, reclamant l’atenció del públic i com aquest mirava, tocava, remenava i triava el gènere exposat. Però el que de veritat el fascinà va ser l’interessant joc dialèctic, aquest estira i afluixa entre el probable comprador i el venedor, envers el que un estava disposat a pagar per la mercaderia i el que l’altre en demanava per ella.

En definitiva, veure com es practicava la tècnica d’un bon regateig que és l’essència del mercadeig en la majoria de civilitzacions des de temps immemorial. Una forma de relació humana que s’estableix a l’entorn d’un mateix objecte d’interès comú, - que l’un vol vendre i que l’altre vol comprar, - i que mitjançant un diàleg viu, intens però sense pressa, al final s’assoleix un acord que cada part considera plenament satisfactori.

El gos, que no devia entendre el motiu d’una passejada tan duradora, ja feia estona que mostrava el seu malestar i estirava amb força de la corretja amb intenció de marxar d’allà. De primer havia fet totes les seves necessitats, havia ensumat qui sap quants altres gossos i gosses i ja devia estar marejat del fotimer de peus humans olorats i de veure només cames i més cames.

De retorn cap a casa, pensava l’home que el regateig no era exclusiu dels mercats ambulants ni de pobles antics ni d’altres cultures, sinó que la seva essència és plenament vigent en tots els aspectes i a tots els nivells en la nostra societat actual, tan pretensiosa i civilitzada. El que passa és que ara ho disfressem amb tota mena d’eufemismes i en diem... negociació, tractat, compromís, pacte, transacció, consens... Però en el fons no és res més que una vulgar perversió conceptual de l’art del regateig.

Comentaris

  • Molta barra.[Ofensiu]
    Nil | 13-05-2018 | Valoració: 10

    Escrius super-bé! m'he sentit identificat amb aquest relat teu. Deu anys vaig estar fent mercat. I com em regatejaven! Hi ha moltes formes de regateig. Algunes són manyagues, d'altres maleducades. Algunes justificades, i la majoria aprofitadores. Jo, al final, com em coneixia, amb els ulls tancats la parròquia, el que feia és no marcar preus i quan venia una que podia pagar i alhora era d'allò més regatejadora, li afegia unes pessetes més i en acabat ho deixava en el preu que corresponia. Amb això ni enganyava ni em deixava aixecar la camisa. I és que hi ha gent que són menys considerats i respectuosos que els gossos... Salut, Nil.

  • Regatejar.[Ofensiu]
    Frederic | 13-05-2018

    Molt encertat. Segurament no hem canviat tant en el fons i sí en les formes. En diuen civilització d'això.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: