El port del desamor

Com un petit vaixell, que navega en un mar de sentiments, i que fa massa temps que no arriba a cap port... Un vaixell nòmada, que no s'ha assentat mai en cap dels molls que ha vist, i que dubte que mai no pugui arribar a fer-ho... Un vaixell inexpert, ferit de mort, però que, un dia, tot navegant sense rumb definit, va arribar al port més bonic que havia vist en sa vida. Allà hi veié una petita barqueta, mig enfonsada, i que havia estat batejada feia tres anys i escaig. Sense cap tipus de dubte estava abandonada. Tanmateix, quan la marea pujava i les onades creixien, a mesura que les tempestes es feien més fortes, aquella barqueta s'atansava al moll del port més i més fins a colpejar-lo repetidament. I el port n'estava tip. Per això, quan el vaixell hi arribà, la seva gent el va acollir de bon grau. "Vine quan vulguis", li deien. I així va ser. Cada dia, durant la nit, l'únic tripulant del vaixell hi enviava milers de missatges dintre d'ampolles de vidre. I els caps de setmana, quan podia sortir a navegar lliurement, hi anava. El mariner era feliç. I el seu vaixell també. Fins i tot el port i els seus habitants semblaven haver-se oblidat del mal que els estava fent la barqueta podrida. Un dia, després de gairebé un mes i mig, el vaixell arribà al moll i s'adonà que la barqueta ja no hi era. En mig de l'última tempesta, una onada havia aconseguit trencar la malmesa corda, el darrer lligam que l'unia al port. I la gent ho celebrà de bon grau. Aquell dia el mariner s'hi estigué tota la nit. Sense cap tipus de dubte, el vaixell mai havia estat valorat com ho era en aquell petit port, i el navegant s'adonà que volia esdevenir sedentari i assentar-s'hi. Allò va ser un gir del destí, donat que aquell home mai s'hauria estimat d'abandonar l'independent vida que portava. Però aquell port era increïble. Ho tenia tot. Era el port perfecte, amb la gent perfecta, per a un vaixell imperfecte i un mariner com tants altres. "Com n'estic de content", es repetia sovint el mariner, "per fi he trobat el meu lloc i la meva gent". Era feliç. Com no ho havia estat mai. I el port s'engalanava cada cap de setmana per rebre'l. I la seva gent esperava ansiosa la nit per rebre els missatges que el navegant encara enviava sense falta. Fins que arribà l'hivern. Aleshores l'aigua s'anà solidificant fins a convertir-se en un gel dur i intransitable que va esdevenir un autèntic mur, que separava el mariner i el vaixell de la gent del port i el moll mateix. I els missatges ja no hi arribaven. Bé, sí que hi arribaven, però trigaven molt més en ser contestats. I tot per culpa de l'aigua. Un dia, després de molt de temps, el mariner va fer el cor fort i decidí que aquell dia aconseguiria arribar al port. Abans de partir, però, envià un darrer missatge per fer saber a la comunitat marinera la seva arribada. Aquests contestaren. Trigaren el seu temps, però al final van respondre: "d'acord mariner, tots t'esperarem aquí. Ja en tenim ganes, de veure't!". Aquelles darreres paraules van fer que el mariner encara agafés més moral per a dur a terme la travessia. Després d'un viatge gairebé interminable, el vaixell aconseguí arribar al moll. Però el mariner no va poder cordar l'embarcació perquè, igual que en un gir del destí, aquella vella barqueta havia desaparegut del mapa, un miracle va fer que tornés. I continuava colpejant el port amb força. I les seves gents estaven desanimades. I ni tan sols van celebrar l'arribada del vaixell que un dia els va fer recuperar la il·lusió. "Ep! Sóc aquí! Torno a estar amb tots vosaltres!". Però els habitants del port no gosaven respondre'l. Només se'l miraven, amb ulls estranys, i assentien amb el cap. Aquella nit el mariner marxà decebut, sense dir adéu. Tampoc la gent del port no li va desitjar bon viatge. I el vaixell marxà, a la recerca d'altres molls, bo i sabent que mai no en trobaria cap com el que en aquells moments estava abandonant. I se n'anà, sense rumb fix ni brúixola, cercant el seu port en un mar ferit i abandonat...

El mar, les aigües que van fer que un dia la barqueta podrida desaparegués i que amb el temps tornés a aparèixer, va barrar el pas al vaixell. L'invencible mar dels sentiments...
Ara el vaixell espera tornar a trobar una cala on restar-hi la resta de la seva vida, recuperar el nord i fer-se amic del mar que banyi les platges d'aquell beneït indret...