El poeta

Una vegada em vas preguntar per què escrivia. "Perquè m'agrada" -vaig respondre. Ara només puc dir que oblides eixes paraules com si es tractara de la pitjor de les teues visions. No escric perquè m'agrada, escric perquè si no ho fera, el meu cos esclataria en milions de palpitants fragments, fragments procreadors de naixements i destrucció. Escric perquè a la foscor d'una cambra en la que la decepció s'ha apropiat de tot allò que té ànima, no queda ja res sinó això. Però no penses que és així com ho vull. De sobra saps que aquestes paraules no estaven destinades a emplenar d'emoció la superfície freda d'una fulla en blanc. Aquests pensaments aparegueren amb l'única missió de trencar amb crits i llàgrimes el silenci que envolta la mediocritat dels covards. I tu, dis-me quin sentit té llegir poemes la llum dels quals ofegaràs en el precís instant en què tanques el llibre. Dis-me si hi ha algun indici de lucidesa en aquells que eleven l'art al món de les idees, allunyant-lo de tot allò que somia, separant-lo de la vida. Pots dir-me boja, estàs en el teu dret. Però el temps avança al rellotge i l'únic que em fa alçar-me del llit és l'inquiet anhel d'evocar a les poètes maudits, la insistent necessitat de reproduir eixa música, l'esperança que em fa creure que els romàntics han existit sempre, i existiran sempre.