La boira

Té el cap ple de postals en blanc i negre i un mecanisme que bombeja sang sota el pit. Fa déu minuts que l'espera a la porta d'aquest edifici de murs desgastats, quasi tan consumits com ells. Els dos sabien que la vida era eixa cosa que passava mentre s'ocupaven fent altres plans, i era per això que l'exprimien tant. Qualsevol vianant que s'hagués detingut un instant per mirar-la de segur s'hauria espantant. Una xica jove sense dubte, però amb uns ulls foscos de profunda mirada, més que freds, distants, i quasi ocults sota un gros barret de més de dues generacions de vida. Amb la llengua banya lleugerament els seus llavis, secs i tallats pel dur fred del carrer, un fred capaç de ferir, capaç d'entristir. Un soroll crida la seua atenció. L'automòbil es deté a escassos metres i compren que és el moment de pujar. Mira a un costat i a l'altre del carrer, sospira, i refrega la mà pel mur desgastat acomiadant-se d'ell sense paraules. El motor gemega per ella en la insistent batalla del canvi i la permanència, però poc li importa ja. Obri la porta i seu al seu costat. Ell deixa caure dos llibres damunt de les seues cames.
-M'has fet esperar.
-Mai és tard per emprendre un viatge.
-He sigut jo qui ha estat gelant-se.
-Ves acostumant-te al fred, amor meu.
El cotxe s'allunya trencant la nit, mentre les seues mans agarren amb força l'Odissea d'Homer i el Manifest Comunista.