El perfeccionista (Novel.la) Capítol 4

EL PERFECCIONISTA

(Cuites d'un arquitecte)



CAPÍTOL QUART


N'Antònia, amb els crits que, tot somniant, havia fet el seu marit, es quedà ben preocupada. "Deu passar-li alguna cosa grossa" pensà, tot girant-se d'un i altre costat per a poder tornar-se a dormir. Però no podia. Era encara molt d'hora per a llevar-se. Tanmateix, ho féu: així tindria temps, abans que es llevessin les nenes, d'avançar la feina que ahir li havia quedat endarrerida.
Tot arreglant-se, i després fent feina, anava pensant que en Joan podia estar malalt: que potser era això el què passava. Li diria, tan aviat es llevés, que necessitava anar a un psiquiatre. Ja feia massa temps que duraven les angoixes que patia tot somiant, massa temps que estava obsessionat exclusivament amb la seva feina, i massa temps que s'exclamava de tot i per tot, sense que existís per ell cap mena de refugi amable on esplaiar el seu esperit. Ni tan sols del matrimoni en feia cabal. Que si ella no s'hi acostava en els rars moments en que es trobaven alhora desperts al llit, el matrimoni s'hagués convertit en una relació de simples coneguts... que se sentien respirar, de nit, l'un al costat de l'altre.

- Has d'anar a cal metge, Joan - li digué, mentre esmorzaven.
- No t'he entès. Dius que t'haig d'acompanyar a cal metge? Que no et trobes bé?
- Jo sóc qui t'hi acompanyarà. Necessites anar a un psiquiatre. Fa massa temps que les angoixes et dominen... No dorms mai tranquil. La teva vida sembla feta exclusivament de problemes. I axò no pot ser...
En Joan s'encongí d'espatlles tot pensant que, en part, la seva dona tenia raó. "Ja hi pensaré", li digué. Acabà d'esmorzar ràpidament, apressà les nenes, que mai no acabaven, i sortí amb elles cap a col.legi, per anar-se'n immediatament, un cap les hagué acompanyades, cap al seu despatx.

Tot just havia preparat la seva primera feina, que s'aturà. Obrí la seva agenda, cercà el telèfon d'un amic seu, psiquiatre, un xicot eixerit, company seu de batxillerat, a qui trucà. "No hi era" li digué una veu de noia que devia ésser la seva infermera-secretària perquè, seguidament, li demanà si es necessitava visitar i, sense esperar resposta, li donà hora per la setmana següent, dimecres, a les sis de la tarda.
"Aquesta deu estar acostumada a què els clients del seu amo siguin uns cagadubtes, que ho engipona tot així, de pressa", pensà en Joan mentre penjava l'aparell.

El psiquiatre era el doctor Albert Juncadella i Tió, la més perfecte antítesi del Joan, que hom hagués cercat i aconseguir trobar. Tenien, si fa no fa, la mateixa edat. Excepte en els anys, no tenien res en comú: ni la figura, ni el caràcter, ni el tarannà. El doctor era un home baixet, subtil, amable, reposat. Escoltava molt i parlava poc. Semblava que tot ho trobés bé, i que el món en el qual vivia era un món ben tolerable donada l'essència dels seus components.

El dia assenyalat per la secretària, en Joan Baldric ha anat a veure el metge tot sol, sense acceptar que la seva muller l'acompanyés, com ella desitjava. No faltaria més! Metge i client s'han saludat ben efusivament, han recordat llurs temps d'adolescència i algunes anècdotes del seu pas per l'Institut, i el doctor Juncadella, pacientment, ha reconduit la visita a la seva causa primigènia aconseguint que en Joan li expliqués els seus problemes, que parlés estona sense interrompre'l.

- No trobo cap sentit a la vida -explicava en Joan Baldric. -La vida que m'envolta em produeix nàusees. Vaig pel món a les palpentes, com la majoria dels mortals... i de tots els éssers vius. Naixem de casualitat, amb dos instints dominant totes les nostres accions: menjar per viure (vull dir subsistir), i tenir descendènca. Què més li cal a cap altre ésser viu? Res. Tanmateix, arriba a ser ben absurd, si analitzem els resultats a què un dia, ineluctablement, arribarà aquest planeta: el total anihilament de la matèria que el constitueix. La vida haurà estat una troballa meravellosa: unes molécules van aprendre a no morir renovant-se en altres éssers, cada vegada més complexos, cada vegada més adaptats per seguir vivint i renovar-se. Això sí: els uns a costa dels altres. Fins que un dia la natura l'erra de totes totes, construïnt uns éssers amb gros cervell, que són capaços de fer allò mateix que els portà al món -subsistir i reproduir-se- i encara una altra cosa suplementària: pensar. Pensar, que vol dir crear sentiments i idees. Vol dir coexistència de bondat i maldat, amb totes llurs variants: altruïsme i egoïsme, humilitat i supèrbia, sensibilitat i duresa, compassió i despietat... i també, per si no fos suficient, seny i estultícia... I jo em trobo immers en aquest món sense sentit, veient com m'envolta precisament tot el que té de dolent i res del que té de bo, pregonament desmoralitzat i deprimit. Em sento l'ase dels cops de tothom, víctima de la maldat sense mesura, de l'estultícia immensa de la raça humana. La desgràcia m'aclapara i el desesper més pregó em domina. Les meves nits s'omplen de malsons angoixants, en els quals sempre dominen dos factors: la desventura, i la meva impotència per resoldre els problemes...
Després d'uns moments de silenci, el doctor comentà:
- Et veig donant voltes a una sínia sense aigua...
- Amb la diferència que he convertit la sínia en la meva feina, intentant extreure d'ella quelcom d'important, tot i sabent que no conté aigua...

Després que el doctor fes explicar al Joan, amb tots els pèls i senyals, els detalls de la seva vida, li digué:
- Bé, amic Baldric. Crec haver entès el teu cas. T'aconsello que facis el que et recomanaré. Comença per prendre aquest medicament: una píndola diària, al matí, després d'esmorzar. La resta han de ser exercicis metòdics d'autocontrol. ¿No podries prendre quinze dies de vacances, per començar?
- Vacances, jo? Em penso que mai m'he pogut permetre aquest luxe.
- Sentir-te totalment indispensable és un dels símptomes de la teva psicosi. Comença per aquí: intenta demanar vacances per motius de salut. Jo et farè un paper justificant sobradament la teva sol.licitud.
El doctor Juncadella, que no parlava mai aixecant la veu, i que potser per això era més convincent, anà explicant al Joan els camins que havia de seguir per a la seva recuperació, i les possibilitats que tenia de normalitzar el seu comportament per entendre el sentit de la vida d'una manera normal. Que la vida, deia, valia la pena de ser viscuda des d'un punt de vista molt diferent al seu. Que ell anava errat en exigir a la societat, i a tots i a cadascun dels seus individus, incloent-s'hi ell mateix, una perfecció contra natura.
- Oi que voldries un món i una gent perfectes?
- Sí... Suposo que sí...
- El teu ego t'aclapara i et confon. L'hem de posar a un segon lloc...
- Com?
- No m'has deixat acabar... Després dels primers exercicis, quan et vagis recuperant (cosa que faràs aviat), la teva missió serà conèixer gent i els seus problemes, gent de tota mena, de classe alta i de classe baixa, ben situada econòmicament, o necessitada de debò. Ja veuràs com els seus problemes individuals i familiars faran molt petits els teus. A tu, que t'agrada escriure, aprofitaràs aquesta virtut per seguir escrivint. Però no hauran de ser articles pels diaris, sinó històries reals que hagis descobert tu, personalmenrt, històries que, per ser reals, veuràs com són d'apassionants, i tràgiques o ridícules... I si les esmenes amb la teva imaginació, encara millor, perquè les faràs més interessants. L'important, com pots suposar, és que tu t'acostumis a quedar en un segon pla...
- Jo sóc incapaç de ficar-me en la intimitat de ningú. Em demanes un treball impossible.
- Per a tu no hi ha impossibles si converteixes el treball en una obligació. Farem, doncs, que el treball que et recomano sigui una obligació...
El doctor seguí exposant-li el seu pla. Per començar, aniria a un poblet de muntanya, on fos, sense la família. Podria anar, per exemple, a Saví, un poblet insignificant que sabia que li agradaria. Dues setmanes. Tindria ocasió de meditar en calma. Li explicà els exercicis que havia de fer, i li pregà que comencés a pensar en la seva nova feina, la d'observador de l'ànima humana, i no sols de la seva maldat, i que, si ho veia possible, comencés ja, aviat, a cercar la primera història, allà on anés...
- D'altra banda, crec que et seria molt convenient fer d'arquitecte de debò els matins, en lloc de treballs d'oficinista. ¿No et seria possible trobar clients, associant-te, si cal, amb altres arquitectes que estessin en les teves mateixes condicions? Jo suposo que la teva feina pot tenir molt de creació, d'allò que a tu, ara, t'està vedat. Jo crec que la creació et podria ajudar molt a l'equlibri psíquic que necessites... La creació apassiona, i això és el que a tu et convindria. La creació avantposa la feina al propi jo, aquest jo que ara és tan important per a tu...
- Que n'ès de fàcil, amic Albert, veure els toros des de la barrera! És que creus que jo faria la feina que ara faig si hagué pogut trobar-ne una altra? A més a més, això de què el meu únic problema, o el més important, sigui l'imperatiu del jo en la meva vida, em permeto dubtar-ho. Que jo desitgi una feina ben feta i que pateixi per les mancances de que sóc testimoni, no crec que sigui un signe inequívoc del meu egocentrisme...
- Jo t'he donat el meu parer -acabà el doctor. -Si tens confiança en mi, te'n sortiràs aviat. Si no ho fas, pots caure en una profunda depressió.
- Només em faltaria aquesta...

En arribar a casa seva, en Joan explicà a la seva dona l'opinió del doctor. L'Antònia l'entengué completament, excepte allò que ella no hagués d'acompanyar-lo a fora, tot i que, encara que el metge li ho hagués aconsellat, tampoc no ho hauria pogut fer. Així que en Joan pogué seguir els seus plans amb l'aprovació i ajuda de la muller, cosa que era un alleujament ben positiu: demanà a la seva Empresa quinze dies de permís per motius de salut, escollí el poblet pe
rdut pel Pirineu, amb fonda i pocs clients ( que li havia recomanat el doctor perquè era el poble de la seva dona, la Blanca, i de la família d' ella, i en tenia molt bones referències), hi reservà una habitació, i se n'hi anà.