El nàufrag del Sant Jordi

Com si fós la plaça d'un gran imperi ja desaparegut, es desperta cada matí amb la dignitat que no volen perdre els llocs on hi han viscut reis, emperadors, magnataris, ara ja desapareguts. Aquest indret té un color groc del pas del temps. Un terra trencat aguanta grans columnes, oliveres dins de grans testos de formigó i bancs de pedra amb regalims de rovellat. Hi ha unes làmpares manllevades d'un palau de l'Edat Mitja i unes inscripcions recordant a grans personatges de la Història. La plaça és rodona i al bell mig sembla com si hagués estat dedicat a fer sacrificis. I, inevitable a les nostres mirades, s'aixeca l'antena de Telefónica, símbol de la nostra civilització. És trist pensar que és una plaça jove i en canvi té un aspecte de lloc oblidat. És la plaça Europa que hi ha al costat del Palau Sant Jordi, una gran balconada amb vistes al cementiri i a la Zona Franca. Avui ja no hi passeja gaire gent, quatre guiris perduts i un nàufrag. Aquest últim és un home d'un trentena d'anys: uns patolns curts a sobre d'uns de llargs, una xaqueta que li va gran i unes ulleres d'intel·lectual. Les seves rastes son naturals, un manyoc de cabells al cap i una barba de cent anys. Un forat a la camisa i un fumar absent que l'ajuda a calmar els moviments convulsos del cap, unes rotacions de coll i closca que no el deixen tranquil. Potser la mala mar o una tempesta inesperada el van fer naufragar i va anar a parar a aquesta illa del passat. Seure en un banc, caminar aturant-se per produir els cops de cap, portar una bossa de plàstic amunt i avall, fumar. Així és la seva vida fins que un vaixell, potser un creuer, s'equivoqui en la seva ruta i passi per aquesta illa perduda. Ell farà senyals de fum i cridarà "HELP!!!", en un principi s'epantarà perquè semblarà que el vaixell passi de llarg, però en realitat estarà maniobrant per apropar-se a la plaça.