El musicant sord i el pintor sec

Es van trobar en una cruïlla
Un musicant sord i un sec pintor
-Perdona! – deia un a l’altre, al trepitjar-lo.
-No passa res - va ser la resposta del segon.

Tots dos anaven junts al parc.
I hi van asseure, al costat un d’altre,
baix d’unes arbres, en un banc.
I continuaven la seva parla:

-Abans jo no era d’aquesta manera:
tenint una bona oïda, componia
les peces musicals per als concerts,
on molta gent a escoltar venia...

-I jo també, abans pintava molt,
però ara ja no puc veure res.
Si vols, anem a casa meva, t’ensenyaré
els quadres meus, tinc penjades a la paret.

I van anar, i pel camí passant per la casa d’altre,
on va agafar el seu instrument el musicant.
Després el va provar tocar, com un miracle,
la música sortia del seu violí, del favorit.

El tacte i l’olor de la pintura
Guiava el pintor a fer una obra nova.
El tacte i vibració del violí va ajudar
Sentir la música interna...

Tots dos estaven, junts, al seu món.
Pintava, com ho podia, el pintor...
La música del musicant l’acompanyava
I les seves animes, d’alegria, al cel volaven.


14/05/2011