El meu sentiment

Em fa vergonya perdre el control.
Em fa vergonya pensar que, encara que fos durant només un minut, cada moviment que faig no ha estat planejat, i cada paraula dita no ha sigut analitzada com a mínim 3 vegades. Em fa vergonya pel simple fet que llavors sóc massa jo, massa com he arribat a creure que no hauria de ser, o, més aviat, com he arribat a la conclusió que és millor amagar que sóc, ja que tampoc em durà enlloc. No m'agrada ensenyar com sóc, encara que molta gent creu que llegint un dels meus escrits ja ho saben tot. Poca gent pot posar tots els meus escrits junts i poder-ne treure alguna conclusió.. poca, per no dir només una, i aquesta una ho pot entendre perquè casi tots estan dirigits a ella.
Però per a la resta... per a la resta, tot està escrit per dur els seus pensament a on jo vull que siguin, perquè vegin el que jo vull que vegin, i tot i que mai menteixo, tot són mitges veritats. Hi ha gent que també ho considera un engany... potser sí, però tot sigui dit: és molt pràctic.
Només una persona coneix les meves inseguretats, tot i que a escala petita. Una persona que es preocupa en la distància, i em consola a base de trucades inesperades, missatges senzills però que ho expressen amb tota claredat i cartes decorades amb flors i llàgrimes. Llàgrimes que, depenent de l'època, cauen sovint dels meus ulls. Una persona amb qui m'he atrevit a senzillament jaure i pensar, parlar, entendre, admirar... Una persona amb qui m'he atrevit a ser jo mateixa i no penedir-me'n.
Perquè ja no sé ni qui sóc. Ja no sé quan acaba la meva actuació i comença le meva realitat, no sé on mor el meu somriure viu però falç i neixen els meus ulls de color mel que són incapaços de dir cap mentida. M'hi he acostumat... m'he acostumat als comentaris rutinaris i a les carícies de comprensió inexistent, a les mirades de complicitat que no sé si sento i els salts de felicitat en instants de necessitat.
I és quan em torno a sentir fora de lloc que ja no parlo ni miro ni actuo. És quan paro i miro al voltant que tot torna a ser tal i com era. És quan torno a saber que no hi pinto res que m'amago i penso... penso i escric, escric coses que ningú mai podrà llegir, i em sento bé, perquè senzillament sóc.
És d'això del que es tracta, no? De ser.
Sembla que tothom sent el mateix, o això em diuen. No ho entenc. Llavors som tots igual, som tots així? Però si som tots així, perquè no parem de ser-ho i ens sincerem d'una vegada? Així, potser, ja no em sentiria tan sola... Llavors no puc ni tenir el do de la individualitat, el plaer de ser única? Però jo mai he demanat ser única ni especial. Jo només he volgut sentir que pertanyo a un lloc o a un sentiment. És aquest el meu sentiment, la solitud? Potser sí...
I en instants com ara, estic disposada a acceptar-lo i quedar-me'l... Segur que ella també se sent perduda i abandonada.