Espero, com sempre

Nosaltres i Barcelona,
o, encara millor:
nosaltres i el món.
Una les idees de l'altre,
les teves paraules i el meu somriure,
les meves il·lusions i el teu optimisme.

I a què esperem?
Una passa, un demà-
alguna cosa més que només la intenció.
Per què esperem?
Demà pitjor que avui,
ahir encara sospirava
ara casi ni respiro.

Ho accepto: moltes milles,
masses per les meves cames,
igual que per les teves.
Ho admeto: molt de temps,
massa pels meus ulls,
i encara més per les teves galtes.

Fa tant que ho penso,
que fins i tot m'espanta.
M'espanta no ser qui era,
em fa por que no parlis,
que et callis davant la sorpresa...
i la decepció.
Perquè et segueixo necessitant
aquí, al meu costat,
una ombra que camina sempre amb mi
que m'agafa la mà i em xiuxiueja
dolces paraules d'esperança,
que penetra dins el meu cap
y em demostra que m'equivoco:
encara queda un tros de mi que viu
no sóc tota desil·lusió...
i mentida.

Què faig jo sense tu?
Perquè sé que tu m'entens
i que en la meva desesperació
tu també ho sents.
Un mateix fil, cada una a un extrem
i ens acostem, no ho notes?
Ens acostem... Quina impaciència!

Dins del meu egocentrisme
et tinc a tu, protegida.
Dins la meva obsessió per la gent
et tinc a tu, en un pedestal.
Tot ho destrosso, tot-
tot es trenca sota la meva mirada,
excepte tu i els teus ulls d'arbre,
pur i sincer, els teus moviments
noble i elegant, el teu capteny.

Vaig caure ja fa molt temps,
i observo els errors dels demés
amb un somriure maligne de saber,
nècia davant la meva ignorància.

Aquí t'espero...
ja ens queda poc.