Córrer, potser?

Un relat de: terecita

Són els teus ulls?
No, deu ser el meu somriure.

I ara és quan començo a desaparèixer,
i em pregunto a on anar...
lluny,
lluny,
lluny.. comença a córrer.

No, ara camina, tranquil·lament
perquè...
no hi ha raó per córrer, amor.
O com a mínim això és el que em diuen.
Para, ara, mira'm..
diga'm:

Fins a on hauria d'anar?
Com de ràpid hauria de córrer?

Espera!
Lentament...
Se m'ha escapat alguna cosa.

Es teus ulls, potser?
No, deuen ser les llàgrimes caient dels meus.

Acorralada, així estic.
Fosc, tot és fosc...
no sents com les parets es tanquen?
m'ofego, m'ofego, m'ofego...
NO respiris:
ofega't tu també:
-acompanya'm.

CULPA:
sóc innocent.
ODI;
és tan real..
AMOR,
em confon.
NECESSITAT.
El més pur de tots.

Sola, freda, espantada, fora de lloc.
Això és tot el que sento.
Troços, troços de vidre...
troba'm,
dins la meva ment trencada.
Busco alguna cosa,
encara no sé què és..
pot ser que siguis tu?

Lluny, molt lluny.
Allà és on et trobes.

Així que penso:
potser SÍ que correré.

Comentaris

  • Llibre | 16-10-2005

    Córrer... intentant escapar tal volta d'una realitat que no esn agrada. Córrer... provant d'arribar a un final que ens acompanyi en els moments de solitud.

    I entremig, la impotència del no-res.

    LLIBRE

l´Autor

Foto de perfil de terecita

terecita

12 Relats

16 Comentaris

13418 Lectures

Valoració de l'autor: 9.20

Biografia:
Vaig néixer rodejada de somriures, durant un any que ningú oblida (la caiguda de la paret) i en el mes de la orenetes. Filla de pare holandès i mare catalana, la petita i la nena (dos germans grans, només any i mig de diferència entre cadascun) i potser per això també la mimada.
La meva vida és una barreja de sort i esforços, i realment no podria ser més feliç. He recorregut el món, un món que la majoria no saben ni que existeix, i he après a acceptar-ho tot, fins i tot allò que em repulsa per ser tan diferent i distant.
Tinc casa allà on vagi, i el dolor que això em crea (distància, gran enemiga i companya) encara em costa.
Diuen que ho soluciono tot. Diuen que estar a prop meu ajuda i recoforta. Diuen que sóc distant, que no m'apropo, que semblo passar mitja vida en un altre món.
Jo dic que encara em queda molt per aprendre i per agraïr, que encara hi ha un Tot al que he de tornar tot allò que ha sigut tan amable com per donar-me. Jo dic que l'Etern Retorn m'aterroritza i alhora em fa somriure, m'omple de felicitat.
Jo dic que ser feliç és el màxim que puc fer per tothom i tot allò que m'envolta, i que escriure és la meva màxima expresió de felicitat.