Espurnes de colors

M'agradaria poder dominar els meus ulls. Des que em vaig adonar del què els ulls podien comunicar que estic obsessionada amb això. Sempre ho llegia als llibres, sobre tot a les novel·les romàntiques, i no ho entenia. "Va mirar dins els seus ulls i va veure la veritat, el sentiment de culpa que el dominava." Jo, al mirar als ulls d'una persona, no aconseguia llegir missatges amagats, no tenia el poder de saber què sentia, què pensava, i això em tenia amargada. Si als llibres estava escrit que els ulls comunicaven tant, per què no ho aconseguia veure, jo? No podia ser que els llibres m'estiguessin mentint, l'error tenia que ser meu.
Ara que hi penso, també pot ser que això em passés perquè tampoc tenia res massa important a comunicar, llavors.
No recordo exactament la primera vegada que ho vaig veure. No puc descriure amb precisió el primer cop que la seva mirada em va deixar allà plantada, intentant assimilar exactament què havia passat. L'únic que sé és que un dia em vaig adonar que havia entès alguna cosa més que no pas paraules, i al pensar-hi em vaig recordar d'aquella mirada, d'aquells ulls, marró fosc, que no tenien res d'especial a primera vista, però que em tornaven boja.
Després del primer cop, vaig perdre el control. Ja no es tractava només de que em passava el dia observant a la gent, intentant veure algun moviment amagat, alguna mirada clandestina, sinó que jo també vaig perdre el control dels meus ulls, de les meves expressions, dels meus gestos. Vaig començar a donar tanta importància a cada petit detall, que els meus es van accentuar i, sense donar-me'n compte, em vaig anar tornant cada cop més transparent.
Se'm feia estrany, però no m'importava: aquell era el meu descobriment. Era el que portava temps buscant i ara finalment l'havia trobat. M'apassionava. Intentava enganxar els ulls d'algú, rastrejant entre la multitud, i, quan en veia uns retornant-me la mirada, el cor em feia un salt i em preparava per trobar un món nou dins d'aquella persona que, com jo, s'havia molestat a fixar-se en el que l'envoltava. Em preparava per descobrir una bellesa que havia sigut incapaç de percebre abans però que ara em podia explicar tota una vida.
Hi vaig trobar colors diferent dins els ulls de la gent. Sí, colors preciosos, que expressaven més que no pas mil paraules. No crec que ningú s'imaginés mai que uns ulls poguessin tenir una brillantor nerviosa lila, una vivesa taronja o una certa dolçor de color vermell... Sóc conscient que sembla impossible, però així era, i me'n vaig enamorar.
M'hi vaig acostumar tant que una persona sense color ja no se'm feia interessant. Vaig apendre a conéixer la gent a partir d'aquest petit detall, d'aquesta petita espurna encesa dins la pupil·la. Quan coneixia algú buscava els seus ulls, i un cop trobat el color, ja m'havia fet una idea de com era.
He trobat poca gent sense color... gent que, per més que busqués i m'hi fixés, seguien sense despendre res més que paraules. Normalment es tractava de gent sense ànima, sense res a l'interior que vulgués mostrar-se al món, i els colors són exactament això: l'esperit intentant buscar un lloc dins d'aquest món materialista i casi sense conciència.
La meva ànima va tenir l'oportunitat de conectar amb milers d'altres i de descobrir centenars de sensacions i experiències noves. Va fer-se tan i tan important dins els meus pensaments, idees, accions, que ara, quan m'observo a mi mateixa, em pregunto exactament què sóc: si una persona amb més color que ningú al món, o, senzillament, una ànima que s'ha empassat el cos.