El llarg i fosc camí (part 1)

Un relat de: Eduard Massó Cerdán

Vicent es va alçar mandrós aquella matinada. Encara era dimarts i ja semblava divendres. No podia amb la seua ànima. Alçar-se cansat i sense ganes d'anar a l'oficina no era una cosa extranya. Li passava amb certa assiduïtat. De fet, xarrar amb el cafè a la mà els dilluns de matí amb els companys de feina sobre a qui se li feia més costa amunt la setmana, era cosa habitual. Però allò era diferent. No sabia què podia ser allò que li deixava l'ànima i el cos com si un camió l'haguera passat per sobre. Els símptomes pareixien clars: astènia primaveral. Així li ho va dir el metge, sense massa dubtes. Li receptà unes vitamines.

I anà passant la primavera. Però no millorava.

Ans al contrari, la cosa empitjorava i li pegava voltes al cap. "Què em passa? -es deia-, si jo sempre he sigut un home alegre, esportista i amb moltes coses al cap!" Res no li agradava més, d'ençà que començà a ganar-se la vida, que gastar-se el sou en planejar viatges i aventures. Els amics el cridaven perquè ningú no animava més les revetlles que ell, amb les seues estrambòtiques anècdotes. "Com li poden passar tantes coses!" -pensava tothom. Se sentia presoner i buit alhora. L'estiu es tornà un infern. Al principi isqué amb els companys i s'apuntà als plans, però se sentia sol. Va intentar, una nit amb uns quants whiskies de més, xarrar amb Jaume, un dels companys de feina amb qui solia eixir de festa, però l'intent va rebre per responta un "tio, no em talles el rotllo!". El metge, encara que no semblava tindre-ho clar, va diagnosticar depressió. Li receptà unes pastilles.

I anà passant l'estiu. Però no millorava.

Ans al contrari, la cosa empitjorava i li pegava voltes al cap. Intentava contar-li-ho a la gent, però ningú semblava preocupar-se'n molt. Algú, inclús, va dibuixar mig somriure malament dissimulat. Volia que tothom se'n fes càrreg de com ho estava passant. Ell, que sempre havia alegrat les cares amb tres o quatre anècdotes divertides! I que contava les històries amb la mica de sal que tot relat necessita per a que pague la pena ser contat per atraure l'atenció de la gent! Ell, que tantes coses interessants havia fet i que exigien l'atenció mínima de qui l'escoltava, se sentia frustrat, traït, cabrejat... A ell! Ell mateix s'ho va diagnosticar: desesperació. I es va receptar cabrejar-se amb el món.

I anà passant la tardor. Però no millorava.

Ans al contrari, la cosa empitjorava i li pegava voltes al cap. L'hivern va arribar a la ciutat i al seu cor. Va ser llavors quan va tindre un somni, molt estrany. Era un home gruixut i altiu, que llançava sacs de sorra sobre les gents del seu voltant, mentre reia ell i tothom. Els cridava: amics! Vos porte regals! De sobte, Vicent va notar una forta pressió al pit, després també al coll i va vore que la sorra li aixafava. L'últim que va vore és a l'home gruixut i altiu, sorprés, que deixava de riure, perquè la sorra també li menjava a ell.

Curiosament, aquell somni que l'havia produït tanta ansietat a la nit, va deixar en canvi a un Vicent diferent de matí. El cabreig i la frustració donaren pas a una tranquilitat inquietant, que el va deixar pensatiu tot el dia i tota la setmana. Qui era aquell home gruixut? Per què havia sentit eixe alleugeriment en vore com l'home altiu moria aixafat baix la sorra? En part li aborronava sentir que la mort d'algú li causara cert respir. Però per altra banda, era just que, al menys, aquell desgraciat trobara el mateix fi que el que havia imposat als que estaven al seu voltant.

(continuarà...)

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: