No en sabíem més, teníem dotze anys

Ja no vam corretejar com abans: començava l’estiu i la colla de sempre es juntava de nou, disposats a treure el màxim d’aquella exaltación de la llibertat què són les vacances a l’edat de dotze o tretze anys. Però tot canvià des que la vaig re-descobrir de cop i volta, com aquell qui es disposa a obrir un regal sense massa expectatives, i descobreix allò que només coneixent el més íntim dels anhells hom podia endevinar. Ella era –i alhora no ho era- la mateixa de sempre. No recordava l’últim dia de setembre que ens habíem acomiadat fins al proper estiu, però, des de llavors tots els instants es gravaven a foc. Vaig mirar, embadalit, aquell pèl negre, els cabells enxisadors que malgrat el juliol aprofitaven qualsevol brisa de tarda per tremolar i fer així que tot el meu cos tremolés ensems. Com si de cop i volta m’hagués posat unes ulleres noves, podia veure allò que fins a aquell moment havia tingut al davant sense adonar-me’n: uns ulls marrons, penetrants, atrevits, juganers i entremaliats que m’invitaven a seguir-los i no deixar que la meua vista perdera eixa imatge tan captivadora. Com un encenedor què amb una sola espurna pot fer il·luminar tota una llar, així el seu somriure acompanyaba aquells gestos graciosos fins al punt de què jo sentia poder morir de fred si aquell rostre hagués deixat de mirar-me.

El seu nom, Beatriz, s’em va clavar al cor i el seu record em punxava quan, a la nit d’aquell dia en què vaig dir adéu a la infantesa en començar un nou estiu, feia repàs dels esdeveniments. El món s’havia girat i els menors detalls començaren a tindre una importància cabdal amb aquella nova sensació que naixia a un cor tan inexpert com encès en flama: comencí a arreglar-me com mai abans i a vegades deixava volar la ment cap a una declaració d’amor antològica; i volariem junts, lluny, feliços.

Només un bes, cast i furtiu, ens donàrem. Va ser el primer i el més recordat. Però l’estiu passà, i l’amor, i la innocència...