El llarg i fosc camí (part 2)

Un relat de: Eduard Massó Cerdán

PART 2

S'hi sentia compromès en eixe somni. Volia aclarir-ne els interrogants. No entenia perquè sentia l'estira i arronsa entre dos sentiments contradictoris. Si triava l'alegria per la mort de l'home, sentia una misteriosa i alhora profunda tristesa, superior encara a aquella que començà a la primavera. Si triava la compassió, sentia la tremenda injustícia dels seus fets.

Va somniar més vegades el mateix i, cada volta, aquell home gruixut i altiu li semblava més familiar, la qual cosa li feia patir més, perquè els seus sentiments es trobaven encara més confosos.

I anà passant l'hivern. Però podem dir que Vicent havia canviat una mica. Estava sol i trist, però alguna cosa havia canviat. Potser un raig d'esperança se li va encendre, encara que fos mínim, sense saber perquè.

Un dia, a la feina, on els seus caps començàven a no confiar tant en ell, li recomanaren que se donara de baixa per un temps. Va estar a punt de ser acomiadat. La crisi era forta, però la seua experiència era un factor a tindre en compte. Encara així, li van advertir que, després de la baixa, no podia continuar d'eixa manera, que el seu rendiment havia passat a mínims i que en cas d'ERO (forma eufemística de dir acomiadament massiu) duia molts paperetes per anar-hi inclós. Va arreplegar les seues coses i se'n anà a casa.

Ara disposava de temps. Cada minut era una agulla que se li ficava a la pell i fiblava dolorosament la seua ànima. Eixa insospitada baixa era un terrible càstig insuportable. Les parets de sa casa se li queien al damunt i escomençà a obsessionar-se amb el somni. Isqué desesperat al carrer. No importava cap a on dirigir-se i després de caminar vàries hores decidí entrar a una xicoteta església del barri antic. El Nadal afegia un punt més de melangia i aquella fe oblidada significava, en el seu subconscient, un viatge en el temps fins a aquella infantesa feliç, protegit pels braços d'uns pares ara morts. Potser no li faria malament tornar a un temple. Total, ho havia provat tot, però va entrar-hi més per descansar i no tornar a casa que per altra cosa. Els pensaments melangiosos de quan va fer la primera comunió se li venien al cap com si es tractés d'una història d'altra vida passada. Tractava de recordar la cerimònia, però no ho recordava pas. Ans bé, sí recordava què bé s'ho va passar aquell dia i els regals que li van fer. Va ser el centre d'atenció i allò significà, en aquell moment, quasi més que rebre a un Jesús en qui no va tornar a creure mai més. I es va sentir molt més buit i sol. Va seure a un dels bancs, darrere una columna que, però, li permetia vore un crucifixat. Li va semblar esgarrifós. Com podien els cristians observar i posar per tot arreu a un home a qui diuen Déu, ple de sang i cicatrius, amb ferides i cara de patiment? D'ençà que acabà l'escola, mai va tornar a pensar en la religió. Ni bé ni mal, allò no estava dins del seu món. I estar a una església li va semblar com si estiguera a punt de morir. Era l'únic que li podia passar. Morir! La paraula el va paralitzar. Com moriria? Estava sol, els seus amics l'havien traït. De sobte aquell Jesús, la vida del qual recordava a grans trets de quan era xicotet, li va semblar l'únic que, si existís, el podria comprendre. Ximpleries! I va eixir corrent d'aquell lloc.

Aquella nit va tindre una son agitada. I el somni es va repetir, però aquesta vegada d'una manera distinta, encara més esgarrifosa. Ara qui cridava i tirava sorra per tot arreu era ell mateix. Se sentia pesat i no mirava mai cap avall. No hi havia ningú, però notava la presència de més gent rient-se. Ell mateix, sense saber perquè, reia escandalosament. Tenia tants sacs de sorra que els escampava pel seu voltant. Les rialles cada volta eren menys, fins que va notar una forta pressió al pit, després també al coll i va vore que la sorra li aixafava. L'últim que va sentir és a algú que llançà un gemec, no de desesperació, sinó de revenja. I allò l'espantà.

Es despertà i eren les tres de la matinada. La son s'havia escapat pel forat del pany de la porta i no va tornar en tota la nit. Ell no comprenia res. Per què era era ell qui escampava la sorra? Per què aquell gemec? No era aquell gemec el mateix que recordava d'anteriors somnis, quan mirava des d'avall al home gruixut i altiu, i sentia certa revenja per la seua mort aixafar sota la sorra? Per què ara s'hi sentia identificat amb aquell home extrany?

Comentaris

  • Bases del “Concurs ARC–Catarsi 2011. Relats de ciència-ficció, fantasia i terror”[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 13-12-2010

    http://associaciorelataires.com/

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: