Cercador
Pretesa queixa poètica en forma de prosa (revisited)
Un relat de: Eduard Massó Cerdán- Compartir:
És impossible, al menys per a mi. Ho he intentat de moltes maneres, però encara no he pogut. No he sigut capaç de tancar en paraules allò que dins de mi ha bullit des de fa un temps, possiblement d´ençà que la naturalesa va començar a obrar en el meu cos, en mudar la innocència de xiquet per la gosadia, el desori mental i hormonal, tot barrejat amb la fam de món, de vida i d´ideals, en què l´adolescència em va sumir.
Tal volta és que no cal. Les paraules s´obstinen en menjar-se el significat de les coses, innombrables vegades emocions, furtant-li l´esperit i usurpant el lloc que als conceptes i sentiments correspon.
Però qui de nosaltres no ha notat en si l´impuls irresistible a encaixar els pensaments en qualsevol mitjà d´expressió que els done a conèixer al món extern al nostre cor i al nostre cap? Qui de nosaltres ha tingut la gosadia, per altra banda, d´impedir que la massa informe d´anades i vingudes emocionals que corretegen pel nostre cervell, de cap a cor i de cor a cap, tinga algun tipus de figura coherent, unes vegades en forma de música, altres en paraules o fins i tot en traços pictòrics?. Qui?. Tot i corrent el risc d´encaixonar-les per sempre, per a que perduren en el temps, ni que fóra en forma de petjada que ni el vent gosa esborrar, no ens resistim a expressar-nos així.
La resposta està ací. No és possible, hi estem destinats! Pobra naturalesa d´home! Jo mateix, malgrat rebel·lar-me, ací estic, tractant de dir, o no dir, que tinc sed d´amor. Sí, això és, necessite estimar, que m´estimen i fer que algú estime. Tu, jo, ells, elles, tots, perquè d´ençà que creixem, en creix la necessitat al nostre cor.
Com deia aquell mestre: "tots los tresors ne tot l´honor del món no em plau haver ab menys d´ésser amat." Permeta´m, senyor March, que li furte les seues paraules, perquè vosté ja encaixà com ningú ho farà millor en lletres, paraules i frases el que és elemental en l´ànima de l´adolescent crescut.
I no sóc jo qui per a dir-ne res més.
Tal volta és que no cal. Les paraules s´obstinen en menjar-se el significat de les coses, innombrables vegades emocions, furtant-li l´esperit i usurpant el lloc que als conceptes i sentiments correspon.
Però qui de nosaltres no ha notat en si l´impuls irresistible a encaixar els pensaments en qualsevol mitjà d´expressió que els done a conèixer al món extern al nostre cor i al nostre cap? Qui de nosaltres ha tingut la gosadia, per altra banda, d´impedir que la massa informe d´anades i vingudes emocionals que corretegen pel nostre cervell, de cap a cor i de cor a cap, tinga algun tipus de figura coherent, unes vegades en forma de música, altres en paraules o fins i tot en traços pictòrics?. Qui?. Tot i corrent el risc d´encaixonar-les per sempre, per a que perduren en el temps, ni que fóra en forma de petjada que ni el vent gosa esborrar, no ens resistim a expressar-nos així.
La resposta està ací. No és possible, hi estem destinats! Pobra naturalesa d´home! Jo mateix, malgrat rebel·lar-me, ací estic, tractant de dir, o no dir, que tinc sed d´amor. Sí, això és, necessite estimar, que m´estimen i fer que algú estime. Tu, jo, ells, elles, tots, perquè d´ençà que creixem, en creix la necessitat al nostre cor.
Com deia aquell mestre: "tots los tresors ne tot l´honor del món no em plau haver ab menys d´ésser amat." Permeta´m, senyor March, que li furte les seues paraules, perquè vosté ja encaixà com ningú ho farà millor en lletres, paraules i frases el que és elemental en l´ànima de l´adolescent crescut.
I no sóc jo qui per a dir-ne res més.