El Foc Follet

Conten que una vegada, al poblet de Capdanyós hi havia un fadrí en Quelet, que sempre se les havia de pinxo. Era tan fatxenda el noi que gallejava sempre de ser el cor de les pubilles dels pobles de la contrada, que era capaç de carregar dues senalles de blat de moro sense l'ajuda del matxo i que una vegada s'havia enfilat al campanar de l'església i n'havia tret l'esqueix de figuera que n'estava esquerdant les parets.
El començament, quan explicava les seves anècdotes, la gent se l'escoltava i n'hi havia que fins hi tot exclamaven amb ooohs i uuuis les seves gestes. Amb el temps, però, l'acabaven aborrint i el noi se n'havia d'anar amb algú altre a explicar-li les seves històries que moltes vegades, de tan poc detallades, acabaven essent inconnexes d'un dia a l'altre.
El dia del patró dels pagesos, per Sant Isidre, es trobava parlant en un dels carrerons de la sagrera amb uns quants sagalets molt més joves que ell que ja sabien de quin peu coixejava:

- Sats què? m'han dit que ahir, sobre els plans del verinal, a l'avi de Vinyaclosa se li van aparèixer uns esperits que el van estar perseguint molta estona. - digué el més petit de tots, que era més llest que la tinya.
- Ai si, és veritat, però si vos que et digui la veritat, jo no m'ho crec pas, em sembla que ja no hi és tot aquell home.- digué un atre que de murri no en quedava pas curt.
- Tu ho has sentit, Quelet?- Digué un tercer amb el nas ple de mocs i ple de fang de baix a dalt.
- Jo? Jo penso que això dels esperits són bajanades i que si se m'apareixen a mi segur que no m'acolloniria pas, me'n cardo, jo, d'aquestes coses!
- Si, tu ets molt pinxo, però ja m'agradaria veure-t'hi!
- Que us hi jugueu?
- Una bossa de bales!- saltà altra vegada el més xic.
- Només això? Que et penses que m'agrada, a mi, jugar a bales? Això és per marrecs!
- Ah no? doncs farem una atre cosa. Si tu t'espantes, el diumenge després de missa t'hauràs d'abaixar els calçots davant del capellà. I si no, ho farem nosatres!
- Fet! - digué en Quelet convençut de la seva victòria i que es podria fer un bon tip de riure.
- Bé, doncs, per comprovar que has complert, demà a la nit, que és Lluna plena, nosatres t'acompnayarem fins allí i deprenses t'esperarem al Gurri perquè arribis. Si no arribes dona per fet que creurem que t'has pixat a sobre!
- Em sembla molt bé, vès.
I entre parenostres, angelus i salves, la nit següent arribà. Els quatre galifardeus es presentaren al camí del Verinal i deixaren en Quelet més sol que un mussol.
Ell caminà una estona i quan arribà al lloc s'assegué a la vora d'un marge a esperar algun aconteixement. Passà l'estona i veient que no passava res de res es disposà a aixecar-se i anar-se'n segur de la seva victòria. ès posà de peu dret i fou llavors quan, al marge esquerre del camí, un nuvolet de llum verdosa semblava que flotés sobre un embalum de terra. En Quelet es quedà tan blanc que si l'haguessin punxat no li haurien fet sang. Aleshores arrencà a córrer com un esperitat direcció al Gurri i cada cop que es girava, veia aquella llumeta que li trepitjava els talons. A pocs metres, els tres xics no podien parar de rebolcar-se per terra tot enriolats i veieren com en Quelet s'entrebancava i que caient a terra es feia una rascada molt grossa a la mà.
El seguiren de ben aprop fins al Gurri i s'amagaren a darrere de la casa. En Quelet s'assegué respirant molt fondo i mirant a banda i banda i llavors ells apareixeren amb un posat seriós.
- Com ha nat?
En Quelet es posà dret intentant aparentar tranquil·litat.
- Ah doncs. Que re de re. Si que els he vist, però no m'he espantat pas jo!
- I com eren?- digué el marrec mitjà.
- Doncs molt grossos, però per més que se m'acostaven, jo els hi plantava cara i al final han hagut de marxar amb la cua entre cames!
- Molt grossos? i com és que l'avi de la Vinyaclosa deia que eren uns nuvolets verds i petitons?
- Això deia? no us el cregueu pas, ho devia dir de broma.
- Òndima, Quelet, que t'hi has fet a la mà?
- Això? re, que m'he esgarrinxat collint móres.
- Però si és primavera! No sabia qe hi hagués móres aquesta època de l'any!
Llavors el més petit clavà l'estocada final.
- I això dels pantalons? Que t'has pixat a sobre, potser?
- Qui, jo? no me n'havia pas adonat!
- Ai, si, això mateix deia l'avi de la Vinyaclosa i al final va resultar que s'havia cagat a les calces!
- D'acord! d'acord! Què voleu? Els haguéssiu vist vosatres i no sé pas què hauríeu fet!

En Quelet s'hagué de rendir a l'evidència. i el diumenge següent, com que era un noi de paraula hagué de complir la promesa. L'escàndol fou tan gros que els seus pares se l'hagueren d'endur d'allí després de clavar-li dues bufetades tan grans que la paret l'in donà dues més.

I és que, encara que no ho sapigueu, El que en Quelet va veure no eren esperits, sinó focs follets, un fenòmen gasós que es dóna en llocs on hi ha materials en estat de putrefacció. Segons l'imaginari popular, els focs follets són ànimes en pena de gent que no ha pogut entrar ni al cel ni a l'infern i són molt comuns a principis de tardor, quan es femen els camps. La gent de mar també els contempla a les escotilles de les embarcaions, però per ells, són guís que els protegeixen quan surten a navegar. També se'ls coneix com a "focs fatus" o "focs de Sant Llorenç".