Enamorar-se és una merda

Enamorar-se és una merda. Si, és una autèntica merda. Ni per congriar el tufet malaltís de sempre, com deia en Miquel Àngel Riera, ni tan sols per redimir qui sap lo quants pecats anteriors. És una merda i punt. Qui vulgui justificacions que les cerqui a l'altre cantó de la tanca, entre les flors i les violes, entre els fàstics de la Rodoreda, on vulgui. És una merda, i com que em considero una persona versada en la justícia de la justificació barata, esllomada i esllanguida, us diré que és una merda donar-ho tot, és una merda carregar amb el pes de la responsabilitat, és una merda tenir el temps a favor alhora de fabricar conceptes abstractes entorn de la paraula amor. Estimar és una merda quan la ment es posa del costat de la contradicció, del compromís absolut, de l'obsoleta capacitat de la memòria, de la companyia, de la vellesa al geriàtric. És una merda conèixer la tristor que acompanya l'amor, és una merda recordar l'amor quan aquest ja no hi és, és una merda pensar en la possibilitat de no estar sol mai més. Qui vulgui amor que navegui entre la merda, que s'ofegui, que oblidi la llibertat. Merda és, també, cercar les paraules justes, florir les frases, els silencis, el petó sense els ulls tancats, la inèrcia del sexe. Merda és el somriure forçat, el no sé si dir-ho o no, els poemes que es repeteixen. I no ho he dit tot, des de la meva condició de merda dins un món de merda humana. A mi què m'importa que l'ésser humà sigui capaç de fer coses boniques si després és un conreador de merda? Merda per l'amor fals i raquític, la justificació de la mort del món. Merda enamorar-se, merda. Qui serà capaç de contradir-me?