Miquelàngel de fira

Un dia en quatre pinzellades.

Vaig treure el segell invisible de la llibreta que havia trobada en un dels armaris de les golfes de casa i per art de màgia em vaig trobar altra vegada amb el repte. Una llibreta nova, desenes de fulls en blanc esperant per ser omplerts, desenes de línies buides dibuixades clarament a la quadrícula en les que cultivar i seguir exposant-me al món. Segur, doncs, com un Miquelàngel de fira, de trobar-hi retalls genials (bàsicament per mi), i de poder, així doncs, extreure amb el punxó del bolígraf aquell material sobrant que cobria els textos ocults sobre el suport blanc, altra vegada vaig creure'm capaç de complir el repte, de trobar l'essència d'aquella llibreta que a partir d'aquell instant m'acompanyaria tota la vida com un dels meus béns més preuats. I no buscava cap tipus de redempció, ni molt menys encara deixar aquelles llibretes al futur com a tresors fabulosos i secrets d'un geni de l'escriptura, no. No hauria estat decent. El que cercava, en aquest cas si, amb una voluptuositat quasi obsessiva, era tenir un contrafort al costat del meu pas que em permetés trobar-me sempre que em perdés en la irrealitat de la raó i, al mateix temps, saber-me capaç de demostrar-me a mi mateix que era capaç de pintar el món de la matèria i de l'abstracció amb la claredat dels contes infantils que els nens petits entenen millor que ningú.

Així doncs, a cada traç que feia veia més propera la claredat dels infants, i ho creia fermament.

Podria parlar també del que per mi significava ser escriptor, però el temps m'havia demostrat que, en certs sentits, el meu camí en aquest món inhòspit i laberínticament delirant no havia estat prou llarg com per concretar aquestes raons abans perfilades amb el llenguatge clar, contundent, dinàmic i planer dels infants. Malgrat això, una cosa si que la tenia clara, i aquesta certesa tan definida enmig de la confusió l'explicava a partir d'una voluntat d'humilitat apresa de les disquisicions sobre el seny que sobrevolaven la meva societat, i de la pròpia necessitat de creure que encara no podia creure'm amb la capacitat de vendre la pell del senglar abans d'haver-lo caçat. Aquesta era per mi un certesa irrefutable, el fet que autoanomenar-me escriptor no significava ni alabar-me ni criticar-me, i per tant no volia emetre cap judici sobrevalorador o infravalorador sobre la meva tècnica i capacitat creatives en l'escriptura.

En aquest sentit, la meva creença també era ferma, car autoanomenar-se escriptor no significava ser un bon escriptor, ni tampoc un mal escriptor, i és que era massa jove, encara, com per entendre la comprensió dels infants.

El dia que l'entengués sabria si havia guanyat, doncs, la pugna.