Ahir

els ahirs solen ser només ombres del passat, són la nostra història i la dels altres mesclades, i es difonen en cada memòria en compassos diferents.
els ahirs s'haurien d'esborrar i eliminar, però ens autoeliminariem a nosaltres mateixos.
en fi, bon poema :) m'agrada, m'agrada com escrius.
em tens oblidada!

suposo que tens part de raó, però crec que la gent no ho entendrà com tu dius, perquè tal i com mas demostrat, cadascú entén el que vol per situació o per identificació amb l'escrit que es llegeix, a més tu realment creus jo convidaria a desesperar-se?
No sóc tan destructiva ni pessimista per molt que ho creguis, i n'hi se'm passaria pel cap publicar un escrit que incités a la gent a creure, el que tu amb pels i senyals has descrit.

que quan estàs anímicament molt baix et desesperes per la cosa mes insignificant?
aquest és el significat de la frase...això de discrepar t'agrada e? jejeje

Ho diu tot, sense dir massa. El faig meu el sentiment que transmet.

Sinó passa res, encara que no t'ho creguis no ma semblat ofensiu és..simplement un altre punt de vista, i per evolucionar també em d'aprendre de les paraules de l'altre gent, per molt directes o xocants que ens semblin a primera vista!
Si que sóc partidària de no jutjar a primera vista però som així...les persones som així...jo sóc així i moltes altres també.

En fi tot i les critiques constructives i les que no ho han set, et seguiré llegint!

Gemma.

perdona que et contradigui...però qui ta dit que sigui la meva vivència personal?
que ho faci amb primera persona, no significa que tot siguin vivències meves!
és més, potser aquets és el meu objectiu, fer creure que és una vivència personal, perquè la gent es senti identificada...et recomano que no treguis conclusions precipitades dels escrits que es pengen aquí per molts reals, personals o versemblants que semblin, no pots conèixer una persona pel que escriu ni tan sols per la manera que ho fa, només et pots fer un esborrall de com creus que podria ser. t'agradi o no el que llegeixes.
I que jo sàpiga ningú neix ensenyat per tan jo no he vist enlloc normes de com i de què s'ha d'escriure així que deixa que la gent escrigui com els hi agradi o cregui oportú, i si volen canviar de manera o d'estil ja ho faran! I si no en saben, tranquil, ja demanaran ajuda.

Francament, m'ha agradat aquest poema que guarda un estrany equilibri gràcies a l'emoció continguda, discreta, de què fa gala, però que no amaga, tot i això, el sentiment fort i punyent que manifesten els versos.

T'envio una abraçada per celebrar que t'he descobert com autor,
Unaquimera