El festí de les abelles

Em van agafar entre dos homes, i un d'ells el coneixia i no sé pas de què, però li sabia reconèixer la veu. Deia lliga'l, lliga'l, i l'altre feia que sí, i van clavar dos pals a terra i em van lligar un peu a cada pal fins que em vaig quedar amb les cames tan separades que no me'n recordo ni del fred d'hivern que em feien els ossos petits quan es trencaven un per un.

Em van despullar de mala manera i no feien més que riure com a bèsties, es mofaven de la meva cicatriu color parpella i m'escopien i em donaven puntades de peu a la gola. Van passar una estona per donar tombs al voltant meu, i no entenia res del que xerraven, xerrant xerraven mentre fumaven puros enormes perquè m'ofegués amb la fumerola espessa. El que coneixia i no sabia de què se'm va atansar i em va donar una plantofada al pòmul: em va fer mal, molt de mal, perquè duia anell.

A la fi es van allunyar, el fum encara podria l'aire però ells se n'anaven per un camí tort darrera meu i per més que feia no em podia tombar però els sentia enraonar de lluny i vaig fer un sospir.

Es va fer el silenci, però va durar ben poc: aviat vaig sentir a cau d'orella el zum-zum estrident d'un grapat d'abelles que brillaven com si fossin cagallons d'or. I una coïssor de mil dimonis a la cresta de l'entrecuix va espantar-me els ulls clucs. L'abella reina, la vaig conèixer pels diamants de la corona, havia clavat el seu agulló àcid i em mossegava la tija amb una ànsia malaltissa.

Vaig fer un xiscle trencat, però les cames les tenia lligades i els braços estaven morts sense remei. Vaig cridar més, no sé si per angúnia o per allunyar els insectes salvatges. Però les abelles, per comptes de marxar esparverades, se'm van apilonar a les ingles, i anaven venint i marxant com si fessin cua per robar-me el líquid.

Per les venes del ventre em venia una riuada més freda que gel, un verí de llimona que m'anava empal·lidint i empal·lidint per baix, i tota la sang calenta fugia espantada cap amunt, i el cap feia com si vulgués rebentar-se perquè no podia suportar l'exili de tanta sang miserable.

El zum-zum semblava ja l'orgue d'una catedral, i el grapat d'abelles ja era un exèrcit. Venien una per una, s'esperaven, quan arribaven xuclaven fins quedar tipes i després pixaven el seu verí de llimona freda.

Entre abella i abella, m'assaltaven unes ganes boges de destrossar el mosaic daurat que estaven fent amb la meva mel.