El color de la sal

Calor incontenible dins els ulls d'aquella noia, era com un àrid desert del sud tot plegat, però la dualitat també s'hi aplicava, ja que quan es feia de nit el seu caràcter també es tornava fred com la pell dels llops siberians les llargues nits de desembre. I ell desitjava desesperadament passar una nit clandestina amb ella. Era l'única cosa que el mantenia despert.
Desafinades notes de piano sortien de la paret de l'habitació d'hotel del costat mentre ell es demanava quant de temps podria sobreviure sense observa-rla, sense admirar la densa bruma que sortia de la seva pell. S'apropava la inexorable nit i va decidir actuar, així que va agafar el poc aire que quedava en aquell tètric bar i es va asseure al seu costat, de cop i sense donar explicacions.

-T'han dit mai que els ulls de color àmbar dels cocodrils es confonen amb la bellesa de la teva mirada?
-... qui ets?
-Un pintor frustrat que va fracassar en el seu intent de menjar-se el món i que ara viu en un viatge continu amb l'objectiu de trobar-se a ell mateix.
-I què vols de mi?
-Et vull a tu, vull passar una nit al teu costat, sigui on sigui, i vull veure la posta de sol sobre l'inintel·ligible horitzó en algun tram de la carretera que travessa el Chott el Jerid, l'extens llac de sal de Tuníssia a 132 km d'aquí.
-Però no saps res de mi!
-Deixa'm una nit per saber-ho tot.
-No sé què pensar.
-Deixa de pensar per un moment i respon la pregunta.
-Quina pregunta?
-Vols passar moments de bogeria i bellesa nocturna aquesta nit, amb mi?
-... D'acord.


Llavors es va fer un silenci entre els dos, un silenci capciós i gens incòmode que tots dos van aprofitar per mirar-se als ulls amb tanta intensitat que els desbordava de manera subconscient. Ella sentia sentiments provocats per la incredibilitat de tal situació surrealista i de bogeria quasi al límit. Ja era hora de deixar de banda els comportaments correctes que tantes oportunitats de passar-s'ho bé havia malbaratat en el seu melancòlic passat.
A fora, tonalitats platejades provocades per la immensa lluna il·luminaven tot l'entorn i feien treure el millor de cada gota de rosada substituint amb un grau alt de fidelitat la subtil foscor de la nit, els dies de lluna nova.
Van partir d'aquell local muntants en el vespino vermell que tants llocs havia visitat, sense vacil·lar ni un instant, van anar direcció al llac de sal. Ell improvitzava sobre el guió que havia de seguir aquella nit; ella va deixar anar la seva daurada cabellera perquè el vent del sud la transportàs a aquell lloc idíl·lic només existent en els somnis.
Van arribar amb la posta de sol, assedegats d'amor. El lloc era fascinant, indescriptible per als sentits. La immensitat era present en cada gra de blanca sal que cobria fins allà on arribava la vista.
El cel era tenyit d'un color taronjós quasi màgic, amb tantes tonalitats vermelloses que marejava. Tots dos, mentrestant, van quedar extasiats per tot plegat. Les paraules costaven de sortir.

-Què bonic és tot això... gràcies per dur-me fins aquí.
-Necessitava compartir tot això amb tu.
-Què penses fer a partir d'ara?
-Crec que intentaré ser feliç
-M'agradaría que compartissis amb mi aquesta alegria i optimisme.
-M'encantaria assaborir aquest temps al teu costat.
-I si m'enamorés de tu?
-...


Qualitat de simbolisme.
Començarem a explorar mapes i sentiments i no vam parar fins que vam mudar la pell.
Aquella nit no vam dormir, però vam somiar.

...


Els agosts passaven i tu vas romandre al meu costat, companya deliciosa per a la contemplació de les diferents estrelles i constel.lacions que s'apreciaven a les hores més apropiades. Em vas enamorar. Vas fer de tu mateixa, inspiració pels diferents vessants artístics, mussa eterna. I m'ensenyares a viure com jo encara no coneixia, i vam viatjar arreu del món amb la meva avioneta, que portava el nom del país on ens vam conèixer. Vam recórrer indrets on el temps no importava, escenaris blaus turquesa i verds d'aigua infinita i arena blanca, paratges infestats de calor o de fred, ciutats estibades de gent i pobles indígenes en perill d'extinció, paradisos de llum i de color, glacials i deserts on no importava la solitud si tu et quedaves al meu costat.
Vam conèixer gent indescriptible, d'arreu del món, de totes les cultures. Vam aprendre idiomes de símbols, llenguatges indescriptibles. Com també vaig aprendre a esbrinar la codificació que s'amagava rere les teves mirades i tu , de les meves. Vam descobrir misteris i llegendes insòlites que ningú no havia descobert encara. Vam fer nostre l'est, l'oest, el nord i el sud. Recordarem les velles histories que ens havien contat, recopilades en un diari. Tinguérem cura de no estar en un mateix lloc massa temps, a fi de ser eterns nòmades del vent, sabent aprofitar les diferents característiques climàtiques i dominant els períodes temporals. Descobrirem animals estranys i letals. Gaudirem provant aquelles excèntriques mostres de gastronomia que trobàvem a cada indret. Res no ens feia mal; Érem quasi invencibles i apreciàvem cada instant, respirant cada alè com si fos el darrer.

...


Havien passat ja set anys des que la vaig conèixer i em disposàvem a passar l'abril d'aquell any a Nova Guinea en el nostre recorregut per arreu d'Oceania. Vam passar els dies en un poblet a prop de la capital. La gent ens tractava esplèndidament i ella aprofitava per fer un reportatge sobre la gent i els costums. Llavors un dia a principi de l'època de pluges, de cop, es va posar malata. Ningú no va saber del cert què tenia, vaig tornar boig cercant tots els remeis possibles. Em sentia impotent. Desconcertat.
Va morir onze dies després.

El pas del temps de cop es va tornava tediós i monòton. Em resistia a defensar el dia dia davant el pessimisme i la melanconia que emboirava el meu pensament. Suposo que vaig deixar el meu destí a mans de la meva pròpia desolació. Vaig construir una caseta vora la mar mediterrània, a Sardenya, als afores de Caligari, sense molestar ningú. Van passar els mesos aprenent a desgastar les hores i a despreciar els minuts. Vaig tallar en un arbre el teu nom, inevitablement, tot em recordava a tu. Vaig comprar un llaüt i solia desaparèixer per l'horitzó, navegant sense rumb concret. Solia asseure'm de cara la mar i contemplar el soroll de les onades, olorant la fina capa de sal que se m'adheria a la pell i degustant el color del mar.
Ensenya'm, a treure'm escates oxidades provocades per records d'estiu de color plata i brodats de rubí. Ara hem fan tan mal que maten degut tan sols a l'afonia de mirades. Aparicions eclíptiques de color quasi turquesa, el color del vestit que més t'agradava.
Porto amb mi, maremàgnum de sentiments que desencadenen tempesta i calamarsa en camps d'orquídies.

Ara han passat vint-i-sis anys de tot allò i ja quasi no record de quin color eren els teus ulls. Però els moments que he estat amb tu han estat suficients per omplir de sentit la meva existència.
Era mitja nit i la lluna, en quart minvant, evocava desolació. Potser era l'única persona en aquell remot indret. Havia tornat al lloc on ens vam conèixer, el llac de sal on vam passar aquella dolça nit. La soledat es feia més palpable observant l'àrid clima del sud, que es reflectia en l'horitzó quasi inintel·ligible a causa de l'escassa policromia dels núvols, d'un blau fosc determinat, guardià del llac les nits de febrer. Em gelava la pell. Un fred quasi incontenible desemmascarava la falsetat dels vells records d'aquella llarga nit que vaig passar al teu costat. Paraules inexistents per expressar-te el meus sentiments. Sentiments que es densifiquen formant espores de cristalls que sovint es claven al cor i sagnen. Sagnen llàgrimes de sal. Era qüestionable la meva actitud davant la situació en què em trobava, però per alguna estranya i imperiosa raó que no podia establir per molt evident que fos, estava desfent-me en llargs fils de seda a mesura que passava el temps.
Llavors em vaig descordar la camisa. Feia tant fred que volia sentir-lo al meu pit, com atordia la meva pell, cercant la insensibilitat extrema de l'ànima. Em vaig descalçar també, volia notar la textura del terra i experimentar la sensació de caminar damunt cristalls de sal. Llavors vaig partir. Vaig anar direcció a l'alba a poc a poc i amb passes tremoloses, m'era indiferent la vida, sempre l'havia trobat bonica i ara més que mai, però volia seguir amb tot allò.
Em van venir els primers calfreds, impulsos elecrificants. Les mans se'm començaven fer pesades mentre la meva respiració es tornava ràpida i superficial.
La sensació era violenta. Aparentment estava alerta però rere tot això la confusió em dominava la pell cada vegada més pàl.lida i els llavis del color del mar on aquell estiu vam passar els moments que perduraran per sempre més a l'entramat de la meva memòria.
Curiosament els cada vegada més notables calfreds que em recorrien tot el cos van desaparèixer. Inversament proporcional era la meva capacitat de raonar de manera ordenada, de plantejar la meva situació amb certa racionalitat, els teus record s'evaporaven, es desfeien i em feia por. Temia esborrar-te abans d'hora.
Després d'un temps caminant em vaig desplomar al terra, exhaust, inevitablement immòbil, els processos metabòlics interns s'hem van relantitzar quasi tant com el meu pols i la meva respiració s'hem va tornar quasi inexistent.


...


No ploraré per tu, no serviria de res, simplement apreciaré la bellesa del moment pensant que tu ets encara al meu costat. No tancaré els ulls, senzillament pensaré en les converses que omplien la meva felicitat.
No deixaré de respirar, estrictament faré de tu i de mi l'essència d'un temps fugaç en aquesta tomba de sal.