Com estimar a una musa

Ens anem desfem, a poc a poc, com sorra al vent a l'aigua gèlida de l'oceà, es tan inevitable com incontenible. Tans sols per culpa meva.

El temps es estrany quan es reflecteix sobre el teu iris, tan estrany com innecessari, com si les advertències parlades sota freda albada, estirats en algun lloc entre Hawaii i la platja de la Barceloneta, es tornessin de pedra immensa i pesada, com si caiguessin enfonsant animals i paraules. I allà estàvem tu i jo, sota cromàtica blava i temperes de sorra, desxifrant vells còdis del passat, intentant saber la magnitud de la situació.

Vam fer idíl·liques les trobades sense més aspiracions que viure ara i pensar a mitjanit. I entre la complicitat i els silencis, vam intentar trobar el punt d'equilibri entre els extrems.
I m'entres passejàvem agafats de les camises jo era feliç, la gèlida remor del vent no importava i hem deixava portar amb els ulls ben tancats, anant descobrint detalls que creia impossibles.

Encara no sabia si acabaria bé o no, però cada vegada més intuïa aquella foscor que havia convertit en habitual companyia de viatges, i ja no sabia ben bé de quina manera s'hi havia d'enfrontar perquè la veritat era que no volia tornar a passar per històries reiterades sobre les que havia dibuixat tragèdies gregues, no podia controlar el remolí de sentiments i que desencadenessin llàgrimes.

Ni tans sol el temps estava a favor de la delicada situació, pareixia que res podia aturar el que s'aproximava, tans sols jo, però la veritat es que cada vegada es sentia més encadenat a aquell estúpid i idealitzat passat, es preguntava si duraria per sempre.

M'entres anaven passant els minuts dins els mesos d'hivern, satisfets esperàvem unes hores la primavera ajaguts sobre la gespa, fumant fulles de palmeres i completant velles històries de mariners, implicant somriures i algunes carícies de les que es queden. Ens vam regalar símbols d'amor, i relíquies centenàries, claus oxidades per obrir alguna porta.

Et dibuixaré nua per poder estimar-te, ajaguda sobre el meu llit, amb la mirada perduda i amb les ganes de passar moltes més llunes plenes junts. I m'entres em xiules a cau d'orella totes aquelles coses que saps, jo intentaré estimar-te i et duré a passejar per llocs que no conec per descobrir alguna cosa més que paraules m'entres ens curam els cors.

A tu, musa, només et demano una cosa, ajuda'm a estimar-te, el demés vindrà sol.