Promeses rompudes

Es negava a viure, es negava a parlar amb ella, es negava a estar amb ella. Tenia clavat al pensament la idea de no tornar-la a veure, com ferida de daga just clavada al cor, com les paraules extremistes que tant mal van fer als dos,
o ho fas ara, o no vull que tornis. Totes les promeses rompudes de manera justificada.

Ell no era escriptor, ni molts menys, però ja havia perdut el compte de les coses que havia fet per ella, coses que no s'hagués imagina't fa uns quants mesos, que hauria fet per algú. Escriure aquells relats era una forma d'alliberar tot allò que sentia, desitjos reprimits, sentiments que feia callar a cops de dura realitat, perquè del que es tractava, al fons, era de que la història d'amor acabés amb un final feliç, com tots aquells contes que et conten de petit, que l'amor guanyes la batalla a la estúpida racionalitat.
Havia fet tantes coses per ella, havia estat tant feliç, vespres de bogeria, dies de màgia, els moments viscuts junts, i ara ho havien engegat tot, tot allò ho havia fet perquè ell no podia enfrontar-se a la realitat, una realitat irracional que l'abordava de manera incondicional, que l'havia fet callar i en moments parlar massa. Parlar de totes les circumstàncies i tots els factors que havia provocat aquest remolí de dolor i angoixa ja s'havia fet irrellevant, no importava repetir-ho ni justificar-ho, això no arreglaria res.

Pot ser que algú que penses amb els sentiments, sense tenir tant en compte les estúpides circumstàncies s'hauria atrevit, ara mateix,a sortir de casa i anar-la a buscar sense pensar amb les conseqüències, tal vegada aquí radica el problema pel qual no seria mai absolutament feliç.
Quants cops havia pensat deixar-ho tot i complir tot allò que el no el deixava viure, pot ser si que era un covard al cap i a la fi, però es negava a resignar-s'hi. Volia deixar-ho tot per ella però el tot es feia cada vegada més rellevant, incombustible, com donar cops a una dura paret de titani. Li havia dit més d'una vegada que l'aniria a cercar, més prest que tard, que només seria una breu pausa abans de començar el viatge, però això a ella no li era suficient. Ho entenia perfectament.

Pot ser aquell era el moment, pot ser encara hi era a temps. Ho sabia massa bé, que de tot allò, deixant passar el temps de manera tan absurda i il.lògica no s'arreglaria, el que havia de fer, era deixar de banda allò de preparar les maletes i fer aquell viatge, anar-la a buscar, amb la felicitat com a únic equipatge.. en canvi, per contradicció no podia, no podia encara i el més segur es que si deixava que passés el temps, dubtant sempre a donar el darrer pas, no podria tornar-la a veure, a estar amb ella, ja no podria mai més.
El que crec que ell, encara no tocava del tot, no n'era conscient del que estava passant i el que suposaria no tornar-la a veure, perquè no ho havia dit, i li costava admetre pel seu estúpit orgull, però el que ell sentia anava molt més enllà del que havia sentit per algú altre i sabia que si desaprofitava aquella oportunitat no s'ho perdonaria mai.
En Pere sabia perfectament que la Julia, ara per ara, era l'única opció que li quedava per ser feliç com també sabia que les paraules moltes vegades no són suficients, a vegades fan falta fets, per això volia demanar-li perdó, un perdó casi imperdonable, que si ella li deixava, tornaria.

Tant de bo tota aquesta carta, tota aquesta part de la nostra història, només sigui recordada anecdòticament mentres ens abracem i et dic que t'estimo observant la posta de sol en una platja paradisíaca remota -va dir en Pere.