El caçador de capgrossos (I)

Vaig apujar la persiana d'un cop sec i la llum càlida d'aquell migdia d'octubre em va encegar completament. Em vaig protegir el cap amb els braços, tot mirant de repel·lir aquells raigs tardorencs que no feien res més que accentuar el mal de cap que tenia. Sempre que sortia amb en Màrius passava el mateix: ell era un parell d'anys més petit que jo, encara vivia amb els seus pares i no tenia més obligacions que les que li imposava un postgrau en dret constitucional; potser per aquest motiu sempre que sortíem bevíem més del compte i tornàvem a quarts de quinze. Ja feia un temps que l'havia deixat de considerar el meu millor amic, i ara el veia com un pelacanyes amb poques aspiracions a la vida. Fins i tot em resultava estrany el fet de pensar que la nostra amistat hagués nascut dins les aules polsegoses d'una facultat de dret.

Vaig mantenir aquell posició fetal sobre el meu cap durant un parell de minuts més, fins que les meves pupil·les es van acostumar a la claror i vaig ser capaç de mirar a través de la finestra. Malgrat que feia un sol radiant, la temperatura exterior devia ser baixa, ja que la gent que hi havia al carrer anava ben abrigada. A la plaça que albirava des del meu dormitori, una desena de nens s'empaitaven i perdien el temps jugant en uns gronxadors atrotinats, fets de fusta. Si hi havia una cosa que m'agradava del meu pis era les vistes que tenia. Acostumava a estar-me hores i hores a la finestra, observant les anades i vingudes de la gent i la forma feixuga de caminar dels jubilats que solien anar a aquella plaça a matar el temps, mai millor dit.

Vaig fer una radiografia visual molt ràpida d'aquell escenari, en què tot sovint alguns actors repetien, i la meva vista es va fixar en el banc que estava més allunyat dels gronxadors. Mai no solia estar ocupat, ja que era la meitat d'ample que la resta i no era prop de cap altre. Els jubilats mai no hi solien seure, potser perquè no donava peu a conversar amb ningú. Tanmateix, avui en aquell banc solitari hi havia algú. Tot i que vivia en un quart pis i la distància que hi havia fins a aquell seient de fusta devia ser d'un centenar de metres, no vaig tenir cap mena de problema a identificar la persona que ocupava el seient com un vailet d'uns quinze anys. Duia pantalons curts, malgrat la temperatura (devia ser fill de metge) i tenia els genolls plens de ferides i crostes.