El Blues de la lluna

He escoltat el silenci de les teves paraules, que em deien que t'oblidés, que no et tornés a parlar, i buscar-te, encara menys. He llegit entre versos que l'oblit i el silenci seria la teva arma per lluitar contra mi. De cop la llum de l'habitació de l'ordinador ha pampalluguejat i el cor m'ha esclatat. He sentit, en aquells breus instants, com el cor reconeixia dins la foscor aquella ombra que em fa por. El silenci. No he pogut acabar de llegir el que tenia entre ulls que ja he començat a plorar. No sé com podré arribar a estimar-te si les meves paraules t'espanten. He destil·lat els mots que la lluna em deixava entreveure amb la seva claror, i no he aconseguit res. He vagat moltíssimes nits pels boscos rera la meva casa on la foscor hi viu quasi permanentment per deixar que la meva ànima volés cap a tu i et pogués tocar, tant sols amb els dits, i així sentir que seria estar al teu costat. La distància que ens separa es tant sols un breu incís del que em costarà enamorar-te de mi. Tots aquests pensaments em queien dels ulls i rodolaven per les meves galtes fins esclatar sobre la taula en un bombardeig de fractals.
A poc a poc el teclat de l'ordinador, el ratolí i la pantalla començaven a navegar sota les aigües de la tempesta. Rumb l'infinit, destinació l'oblit. No he pogut aguantar més i ho he tancat tot, he apagat l'internet i a posteriori l'ordinador. Tot. He marxat plorant i he deixat les lletres en racons perduts del meu cor.
Jo continuava plorant, mentre baixava les escales, dintre el meu cap només i havia la paraula silenci, aquella que es la que em fa més por i mal. El silenci pot voler dir-ho tot. Però sobretot vol dir incertesa. Mentre navegava les escales de baixada cap a la meva habitació he recordat el silenci, ganivets clavats al cor, promeses trencades, patiment, allò que em destrossa la vida. Ja el conec el silenci i en tinc un mal record.
He arribat a l'habitació i he deixat tot el que portava de l'estudi sobre la taula, i agafant els mocadors de paper he sortit a la terrassa. El silenci i la foscor m'han omplert el cor. Però només silenci em feia mal de debò.
El vent no bufa, els insectes no fan sorolls nocturns, els ocells no volen. No he pogut parar de plorar que ja hi tornava. M'he ajagut a la barana i he recolzat al cap als meus braços, les mans queien quasi inertes mirant la gespa del jardí verda i frescament banyada per la llum dels fanals del jardí. Jeia i reia joiosa de no patir, com jo ho feia ara mateix.
He restat així una infinitat de temps que no recordo. Els meus ulls clavats en la claror de l'albada esperaven perduts quelcom. La lluna ja es començava a esborrar amb la claror del seu germà, el sol; que l'esborrava com la delicadesa que uns enamorats s'estimen. De sobte he notat una breu melodia que sonava dins meu. M'han fet mal les orelles desprès de tant de temps en silenci. He trobat els meus ulls, que s'havien perdut entre els balanceigs dels arbres i els he tornat a llençar a la recerca dels naufragis de paraules i sons que navegaven els aires de ponent mentre continuava escoltant aquella melodia que em començava a omplir el cor. No he trobat res. La melodia sonava cada vegada més clara dins meu, no era un somni. Després de no trobar res he decidit tancar els ulls i gaudir aquell blues que algú em feia escoltar.
Els sons de les trompetes i els saxos es barrejaven amb la llum del dia fent-ne el vent. El piano de corda sonava de fons com un record del passat que havia recuperat la força de cridar. La bateria marcava el ritme amb que les flors es desperten badallant i, alhora, obrint les flors. Els primers abelles hipnotitzades pel cant començaven la recerca de la mel que m'agradaria que tinguessin les meves poesies. Els ocells han començat la migració fent del seu aleteig els aplaudiments d'aquell blues que encara no sabia d'on venia.
Els braços ja em feien mal de estar en una mala postura i he aixecat el cap. Ho feia a poc a poc per tal de no tapar aquells sons que comencen a il·luminar el meu cor.
He aixecat el cap i he mirat a la lluna. Estava allà dalt, distant e imponent. El sol ha acabat de sortir, de sobte, i l'ha esborrat de cop, a la lluna, amb delicadesa. Els molles de goma d'esborrar han caigut a la meva mà i he pogut veure com tenien la forma de les notes musicals que m'havien netejat les orelles. Era, tant sols, el blues de la lluna que tocava per mi i la meva soledat.