Amor

Bones, com anem?

feia dies que no em passava per aquí, i ostres tu! m'agrada aquest canvi de look (la nova imatge!). Un bon montatge, ben trobat que sembla desaparèixer entre els colors que es van fonent entrellaçats...

L'amor caminà sempre amb mi.

petits esbossos de moments amb sensacions provocades per l'amor... Imatges del dolor, de la passió, l'excitació, la dolçor del moment...

L'amor descrit amb un conjunt de petites pinzellades.

ens seguim veient pel web,
Gemm@

de trobador rebel, de poeta roent, de cantautor de vocació...
Ets una explossió d'haikus ardents i goses desafiar la mort i el destí i tens els llavis plens de cançons per si vénen temps de silenci.
Una abraçada

Hola Enric! M'he rellegit el poema i ja t'avanço que m'ha agradat molt. D'entrada, comença amb un joc de paraules brevíssim que invita a fer una profunda reflexió: amor a mort. El sentit és que l'amor, en aquest cas, és fortíssim, quelcom que ressaltes en diverses ocasions al llarg de tot el poema. El fet d'haver lligat amor i mort, més enllà de, com et deia, el joc de paraules, dóna una sensació de mancança d'oxígen, però també d'una lleugera, remota si tu vols, contradicció. El sentit d'amor és positiu. El sentit de mort és negatiu. Aquest regust de contrast també resulta destacable. I tot això només amb les tres primeres paraules, que ja diuen tant de tot el que vindrà a continuació.

Seguidament dius "Creuré en la mort!", però ràpidament matises en quin sentit: enfonsant-te en el pou de la vida, pou que aniràs segellant amb que permet enfrontar tot poeta amb amb els seus dubtes, temors, sentiments (com és el cas) o, fins i tot, enfrontar-lo amb ell mateix: les paraules, les expressions, la (en resum) poesia.

I en les dues estrofes següents, l'alternança a la positivitat dels primers versos, quelcom que demostra la reflexió amb tots els elements que la conformen. Saviesa, en resum, de veure les dues cares de la moneda i de tenir-les en compte.

L'última estrofa d'aquesta introducció o pròleg, just abans d'iniciar-se els tercets, has procurat que fos una amalgama de les dues cares, un tancament unitari de la reflexió que has estat fent a cavall de la vida, de la mort i, per descomptat, de l'amor.

Aquesta estrofa, si em permets que et sigui franc, la trobo encara poc reeixida. Amb tres versos ets perfectament capaç de fer aquest tancament, però no sé com dir-t'ho, hi he trobat a faltar alguna cosa. Deixant apart que deus haver volgut dir "m'has demostrat" o "em vas demostrar", et dirigeixes a una persona, cosa personificada o element. I si has estat parlant de la vida i de la mort... a quina de les dues et refereixes? És a dir, quina de les dues t'ha demostrat que l'amor existeix? La vida o la mort? O totes dues?

Bé, ja veus que, per elucubracions, les que vulguis. Res, paranoies d'un diumenge de bon matí (què més se li pot demanar, a un diumenge de bon matí?)

Els tercets em semblen molt ben elaborats i m'han recordat, en certa manera, els 69 epigrames eròtics de la Carme Cabús. Però amb una diferència: en aquest cas no crec que sigui poesia eròtica, simplement perquè descrius des d'una subjectivitat molt més marcada i, com en tot el poema, des de la profunditat de la teva reflexió.

L'epíleg de tot el poema potser és més quotidià, poèticament parlant, que tota la resta. Parles de l'amor en la distància i, en resum, d'un "t'estimo" etern que les aigües mai no podran esborrar.

Crec que en la introducció i en els tercets hi ha un treball realment excepcional, i que el fet d'haver escrit un tancament de tot el poema més suau o "quotidià poèticament parlant" ressalta tot l'anterior. Potser, ja dic, no és un final de toc de trompeta, però està perfectament a l'altura del poema.

Res, Enric, que enhorabona per poemes com aquest i segueix delectant-nos (però sobretot DELECTANT-TE) amb la poesia i, en resum, amb les paraules, perquè sens dubte mereixes gaudir-ne.

Salut, moooltes gràcies pel teu comentari i fins la propera!!!

Vicenç

Ei Enric!! Ja se que fa moltissim que no parlem... Avui m'he decidit a tornar a passejar-me per la web i a penjar algunes cosetes que tenia per aquí abandonades...

Com sempre, envejo la teva capacitat de transmetre tots els sentiments que tens a dins... Si es que tot el que escrius és una passada...

Doncs res... que espero que tot t'estigui anant de putissima mare!!(que em sembla que si... :))

Un petó molt gros... :)

Yas

cada cop que us llegeixo el meu ésser experimenta un sacseig important, ... mmm, ... madureu poc a poc els vostres versos cada cop més arrodonits, ...

un admirador de la vostra essència,

OhCapità.