El bikini verd

Fa tant temps, ja. Els detalls es difuminen en la boira. Únicament la seva figura, la seva silueta torna a mi amb nitidesa. És una imatge que es repeteix, que no puc ni vull treure'm del cap.
Pot ésser devia tenir quinze anys llavors, pot ésser setze. Tal i fa. El seu cos ha quedat gravat en la meva memòria en aquell moment precís que la vaig veure. Els anys però han passat per a tots. Fa molt temps que li he perdut la pista. Només sé que viu a Madrid. La recordo més recentment, un dia que va venir al poble. Anava acompanyada d'un Gran Danès amb taques blanques i negres amb un cap descomunal. Era bonica, sens dubte, però ja havia perdut aquell aire d'innocència, aquell halo de misteri, aquell entorn de mite que jo li havia atorgat.
Era una tarda de les darreries d'estiu. El cel era baix i gris. La canícula ja havia passat i estàvem en aquell moment de l'any que desitges un refrescament del temps, cansat de tardes a l'aire lliure, de passejades a la vora del mar, d'aquella xafogor enganxosa de les curtes nits. Vaig anar a donar una volta pel poble i em vaig acostar a l'embarcador. Hi havia unes poques persones que feien molt xivarri. Anaven en banyador i es tiraven alternativament a l'aigua des d'unes escales que possibilitaven un capbussó més fàcil. En arribar a la seva alçada vaig poder veure que eren tres nois i una noia que xalaven d'allò més tirant-se al mar una i altra vegada. Agafaven carrera i saltaven, caient amb les cames i els braços junts provocant un gran estrèpit en tocar l'aigua, que a aquelles alçades de l'estiu no podia estar gaire freda. El problema venia després, quan estaven a dalt l'embarcador. Llavors creuaven els braços i s'encongien buscant inútilment una mica de calor en aquella tarda de cel planer i rúfol.
Llavors em vaig fixar en ella. No sé quants anys devia tenir jo. Probablement l'edat aquella en que aquestes coses et deixen un regust inesborrable, el temps en que sentim una gran atracció cap al sexe contrari, els dies en que es desfermen en nosaltres uns sentiments desconeguts fins llavors. La vaig reconèixer. Era la Nina. No sé com es deia però el mot li esqueia. La colla que freqüentava la tenia considerada com un dels cinc mites eròtics a les quals dedicàvem la majoria dels nostres febrils comentaris. Em trobava doncs davant d'una deessa d'Eros en l'imaginari col·lectiu d'uns quants marrecs que tot just començàvem a afaitar-nos. La impressió era massa forta per a mi així que em vaig asseure en un banc per poder contemplar-la millor: Portava un bikini de color verd, un verd que no oblidaré mentre visqui. La tela bastant minúscula per a l'època estava molla. Tenia fred i els seus mugrons pugnaven per apuntar drets i ferms cap al mar. Els seus pits dibuixaven unes corbes suaus fins a trobar la roba. El seu melic era d'una rodonesa rotunda, un forat negre que feia que la panxa convergís ineluctablement cap a ell. Les cames, els peus , tota la seva pell tibant tremolava provocant que les gotes que solcaven camins desitjats en el seu cos trontollessin en un moviment espasmòdic i frenètic. Llavors va agafar la tovallola i em va privar de part d'aquella meravella, d'aquell màgic moment de misticisme.
Han passat molts anys, però cada vegada que passejo vora del mar en les darreries d'estiu i miro cap al cel nuvolós, els meu cervell dibuixa la seva silueta, sento el seu aroma de mar i la veig estremint-se de fred dins del seu minúscul bikini verd.