El bard

Els meus amics són uns psicòpates.
Els meus amics són alcohòlics.
Què els ha passat als meus amics
perquè siguin tan apòstates?
O és que sols el pensament
de formar part del grup de GENT
els espoltreix i els esbraona?
Els meus amics són perdulaires,
els meus amics fets al carrer.
Com els estim, els meus amics...
El meu país... Els meus amics...
La meva verga... Els meus amics...
Quina tendresa és que no troben
els desterrats dels meus amics?
Què és que ha fallat? Quina nostàlgia
els envaeix i els fa servils
a la creença dels escrúpols?
No són així els pagerols.
No són així les secretàries.
Però esparvera't: vet ací
que els meus amics són alcohòlics
i els meus amics són uns psicòpates
i jo els estim així com són.
Així com són: tots alcohòlics,
dements, tronats, sorruts, psicòpates.

Si pens brogit occidental
d'enguany, amb un empelt directe
de les tristeses de l'any zero
dic: oh, i no tenen l'edat
els meus amics per tant de cristo.
Els meus amics tots fets un cristo.
Tots alcohòlics, tots psicòpates...
Cag en mil llamps, els meus amics...
Però jo els estim. I ells m'estimen.
Com no ha de ser si som amics?
Tant m'és, de ver, si són psicòpates
o bruts o guerxos o alcohòlics.
No haurà estat cosa de l'església
o un mal de pati de l'escola
o créixer a un poble iridescent
que els ha deixat tanta malura?
O no és malura i potser
el pensament de ser un psicòpata
o aquella set de l'alcohòlic
els deixondeix enmig de l'oi?
I l'oi? A quin vaixell s'embarca?
Quin mal plugim es fa licor?


Els meus amics, tan alcohòlics,
tots tan psicòpates i amics.
Tant els estim que torn boiet
i també vull incendiar
la catedral, l'ajuntament,
el bar de la tercera edat,
la por, el quarter, el club d'esplai,
l'escola i el convent. I prou.
I ser amb ells, els meus amics,
els meus amics, tendres psicòpates
i folls i amants i alcohòlics
i seure amb ells, tranquils, al bar,
fer wisquis i fumar, i seure,
amb ells, ja ho crec, els meus amics...
Que no som colla ni som res.
Tot just amics, uns quants psicòpates,
uns quants perduts, quatre alcohòlics.
Els meus amics i jo. Res més.

Si pens, de ver, sense occident
l'amor fidel als meus amics
no és només perquè tots ells
són verament la meva pàtria
i em donen llum devers la verga
i ens entendrim en la tempesta
quan naufragam tothora. No.
És perquè jo sóc un psicòpata
i guerxo i brut i alcohòlic,
sorrut i boig com els amics.
Però me'n toc un ou.