D'un viatge, un desig

No he tingut el plaer de visitar Niça, doncs el meu creuer no hi passava, però n'he pogut llegir part de l'essència: una ciutat antiga banyada pel mar i coberta de laberíntics carrerons plens d'encant. Però tu els mires amb nostàlgia, de fet encara no has marxat del tot, diria jo. Encara que interpretant poesia són tant bo com una patata, endevino que el pensament segueix a terra ferma, al lloc de partida d'on potser no n'has volgut marxar.

Jo, de fet, vaig fer el creuer també amb un enyor, però em debatia entre una decisió correcta o no. No sé si també és el teu enyor, però com que no sé veure més enllà, donaré per fet que sí.

Biel.

que fotografiïs, com diu l'Alícia, tot el que hi descrius
volia fondre'm amb tu (...)l'aire bufav ijunt amb el sol han fet l'Arc de Sant Martí . Hi descrius un munt de sentiments que es poden reduir a un de sol: l'enyor d'un amor passat que té com a rerafons
una Niça molt desitjada humida de nosaltres

L'estil és clar, senzill on les imatges semblen evocacions de fotografies, millor dit d'un paisatge amb figures.

petons

Escrius mirant a través d'una camara? La teva poesia esta amarada del paisatge, de les imatges que t'envolten formen part de tu i dels teus sentiments, ambdos coses estan clarament intricades.

Un poema clar, diafant amb una bona estructura i que ens permet incidir en sentiments que ens son reconeixibles i propis.

De moment m'agradat molt, però no puc fer com la Llibre... encara no he llegit prou... tornaré... jejej

Noi: m'ha agradat. Per al meu gust, dels millors poemes que t'he llegit. Trobo que té una força increïble. Que està recitat des de molt endins.

És un desig constant de gaudir de l'ésser estimat i un somieig d'una presència que en cap moment acompanya al poeta. Primer el desitja (Et desitjo al costat, com les fulles desitgen el verd / que les fa sentir vives), després el busca (He pujat al mirador per buscar-te / i sense trobar-te he desitjat mirar l'horitzó junts) i no el troba (Però no hi eres). Però el poeta no abandona i continua amb la recerca (Et buscava en la ciutadella, saborejant les pedres / que em recordaven a bars, a tu) tot pensant en aquesta persona estimada (Em recordava a tu).

I és això precisament el que més m'ha agradat del poema. Que la persona desitjada i estimada en cap moment no apareix més enllà de la imaginació del poeta, més enllà del somieig, més enllà de l'evocació... i en canvi hi és present amb una força aclaparadora.

Has aconseguit cisellar la descripció d'una absència amb una mestria exquisida. Per al meu gust, insisteixo.

I a més, he trobat imatges o referències que m'han cridat l'atenció gratament: Jo et llegia a recer d'orella 20 poemes d'amor / i cremava la cançó desesperada. Ostres, Equinozio! Molt bo, aquest joc amb els gairebé clàssics de la poètica actual.

I també: He descosit l'horitzó. / Hi he cosit versos, eren per tu, d'amor. / L'he tornat a cosir amb seda. T'he somiat.

Un bon viatge poètic cap al món del desig.

Fins la propera!

LLIBRE