DOS BREUS ESTADES AL SOTERRANI DE LA VIDA

RESPIRAR DE PERSONES EN LA NIT

Respirar de persones en la nit, sota la gran extensió de cossos que dormen al subterrani. Saber aquesta cara fosca de la pau. Dins els caps hi ha una febre d'efervescències enigmàtiques, de neguits. Parlen, hi ha xerrameques llargues, angoixants. Hi un silenci dens en altres cossos, un sotrac de respiracions, d'ofecs, de retorns a la vida des d'un estimball. Cauen els braços, es regiren els homes violentament. Salpen molt lluny vaixells amb lluminàries plenes d'il·lusió. Parlen amb noies impossibles, les abracen, els diuen amb veus insinuants el que mai haurien sabut dir. Hi ha abraçades alegres i abraçades perverses, angúnies, penediments. Sobrevolen els paisatges amb ales de la ment. Som damunt els avets de l'estiu i fa un ventet tan ple d'ensonyament que l'arbre és ara el gronxador de la nostra infantesa. Hi ha un retorn de tot i de les dolces esperances. I la cambra és densa, asfixiant, i ens en anem al nostre somni fresc i esperançat.

DEU HOMES AJEGUTS ALS LLITS.

Deu homes, ajaguts als llits, en una extensa sala. Parets i sostre envellits amb taques d'humitat, pelleringues de pintura que es desprenen, regalims secs de goteres... Brutícies en forma de taques sospitoses al terra, com de sang seca o de substàncies fètides que han caigut des d'una certa altura. Teranyines que pengen als racons. Papers bruts i rebregats sota els llits. Floridura a les llesques de pa abandonades. En una taula central: un plat rovellat, un altre plat amb restes de pollastre, un altre plat amb tovallons de paper i pells de fruita, un plat que ha fet de cendrer amb centenars de burilles, set o vuit gots a mig omplir amb líquids putrefactes. Aquí i allà gats que escuren els racons, papallones de nit agafades als objectes, una estesa de formigues en formacions frenètiques amb algun escarabat -massa ganganàs- que els acompanya.
I després aquesta filera de llits de ferro d'un blanc despintat que mostra la gran extensió del rovell que guanya terreny. Els llençols i matalassos esquinçats i tacats de menjar i beure, de sang i de remeis, de petits vòmits i supuracions. Aquesta terrible barreja d'olor de nicotina florida, excrements mal rentats, menges abandonades, suor, patiment i xafogor insuportable.
Aquí hi tenim els deus homes; mig asseguts, alguns; tapats com mòmies, altres; adormits o delirant; ajaguts de cap per avall o amb llargues extremitats que pengen i arriben al terra infecte. Hi ha qui comparteix el catre o els llençols; qui no té matalàs i reposa amb l'esquena damunt taulons conglomerats...
Hi passen la vida i callen, i ningú no els atén, són al soterrani inaccessible de la vida. I són deu.