Retalls d'un dietari I

Diumenge, 5 març de 2006

A casa de nit: amb el coneixement atmosfèric d'avui no em costa d'imaginar aquest pas radical d'estats d'ànim, d'atmosferes diàfanes, marges precisos i abismàtics, amb què hem passat aquests tres dies: ponent -càlid, ressec, violent- enduent-se el llarg hivern; pluja nocturna, al matí, escampada, discontínua com els estranys pressentiments que han vingut i han marxat; refredament constant, retorn de l'hivern forçat, radical també, amb urpes de llop i senyals de vent de tramuntana. Queda la neu un altre cop al Montseny. Baixant a peu per les carenes, als clots de les Agudes plenament hivernals, amb una neu nova sota la vella neu de l'hivern, quan s'acosta el capvespre. Lluny s'alcen les línies brillants, netes, vermelloses, d'una blancor flamejant del Pirineu: el Canigó, el Puigmal, el Cadí... amb l'esplèndida meravella del cap al tard - precària incertesa de les darreres visions possibles: efímeres com tot, que ara hi són i que ara no hi són... Als peus, meravellen les textures de fullaraca de la fageda, amb la neu que s'hi confon. D'aquesta manera es fa més clara l'entesa de la tragèdia: l'ambientació ha estat perfecta, els vents, les orografies variables, l'espetec del cel esparracat... Tot plegat una mena de fons propici. La pressió ha baixat sobtadament, el vent ha passat d'una banda a l'altra, l'hivern ha marxat i ha tornat. Les vistes han estat limitadíssimes per les boirades i diàfanes, després, per la neta vibració del fred sec i continental. Corren així els condicionants estranys, damunt la nostra tràgica condició humana, lenta, canviant, inconsistent i fràgil. Però d'on ve la nova força? De la netedat de l'aire? Del retrobament del benestar? D'haver-se'n sortit excusats per la meteorologia i les adversitats que no s'han confirmat encara. Passa tot sota aquesta escenografia que ens acontenta, i el fons de tot segurament només és com sempre -darrerament- el neguit de la fricció constant entre nosaltres. Ens en sortim cap a una resistència precària.

Recordo la baixada amb cotxe de Sant Hilari a Osor, un sot de densa fageda, de castanyers, d'alzines i sureres entortolligades, d'avellaners de flors pendulars, de pins i avets plantats que s'alcen en constant baralla pel terreny. De tant en tant, un pegat d'exòtics eucaliptus. La terra engrunada dels pendents. Una grisor d'hivern tèrbola i plàcida. Racons enfonsats, clots, fondalades espesses. El balneari massís, granític, mig abandonat però amb la solidesa de les fortaleses. Un estrany parador de parterres erms amb marges de pedra tallada amb precisió urbana. Abandonats però provisoris, a punt de reprendre's i encara no represos, potser mai més represos. I el poble d'Osor amb un pont de pedra fragilíssima, modest com tot el poblament d'edificacions antigues -certes finestres gòtiques, certa estretor fràgil d'un pont estret- arran de riu, en aquesta clotada encara no afectada per determinat progrés. Passo de puntetes damunt el pont com aquell qui passa damunt mateix de la seva vida, en un moment d'estreta vitalitat.