retalls d'un dietari II

Un relat de: jordi pages anson

16 de novembre del 2006

Havent arribat aquí és potser l'hora de sentir la veritat. Ningú no ens la diu. Qui pretén descriure la situació ignora qui som. Qui ens descriu ignora la situació. Els que hi som ignorem qui som. Quan vivim la situació, només la vivim; i saber-la és només memòria. Vénen uns i altres i opinen d'amagat de la vida. Les intencions són estranyes, ambivalents, foragiten la veritat i alhora creen nova veritat. Amb quina força ens empeny avui l'aire net del viure a pler, nets, alliberats de les brutes equivocacions, avançant pel riu fresc de l'estiu. Com aquell barca dels nens nordamericans que baixaven riu avall pel Mississipi, en una vida lliure. Com la nena sueca de les trenes que voltava amb el cavall i les sabates de tacó feta una dona innocent. Vénen els qui són lluny i callen. Demà no serà possible pensar res d'això. Actuo avui des d'un únic moment de prodigi. Amb quina força estrenyo ara la vida. Com es manté el foc dels troncs espessos. Si algú arriba i em diu la veritat segur que em donarà la raó de viure aquest moment d'aquesta manera insòlita. D'una amb una es desgranen les paraules de la tardor. Pugen riu amunt les esperances, tornant de l'aventura més riques, més rigoroses, més disposades a viure. Però hi haurà la possibilitat de l'alegria? Hi haurà un camí per freqüentar el prohibit? M'espero. S'han aturat avui les hostilitats. Sóc a la trinxera de la fosca.

Davant mateix de la porta de casa sorgeix avui el dubte sobre la conformitat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer