Doncs som persones, i res més...

Com una dolça brisa t'acostes a mi. Aleshores em pregunto que tindrà d'estrany aquest nou dia, jo encara dintre del portal...encara dintre d'aquest laberint. Caminant, pensant, escoltant el més profund silenci. Penso en un perquè i en un quan, som com robots programats fingint que sentim el ben estar. Som més del que ens creiem, doncs camino i camino, pensant en batalles entre fum i boira, entre mar i ona. El temps s'escapa com sorra fina, com cada cantonada que es gira, com cada peça que no encaixa en el trencaclosques de la vida... Vull veure com l'aigua no mulla el meu destí i fa que et trobi... De vegades crec que sóc més del que sóc i em veig capaç de conquistar-te, però desperto, i em submergeixo en la veritat, aleshores penso que serà perquè no em pentino, ni m'arreglo quan surto en busca d'amor... De vegades crec que sóc gran...però en realitat...encara dormo amb Peter Pan al costat. De vegades creiem que tot està perdut... doncs no...no ho està, només és una sensació que ens fa debilitar. No sempre les coses són com les volem, doncs som persones, i res més. De vegades creiem que tot s'ha acabat, però...només s'haurà acabat tot quan ja no hi hagi res a fer...abans...seguirem amb vida...
Odio aquelles llàgrimes que mullen les meves galtes sense permís... odio aquell patiment que de vegades em fa morir de manera abstracte... Odio aquell somriure que deixa anar ma cara quan no vull que se'n adonin que em fa mal alguna cosa... Odio aquella veueta que em surt quan estic apunt de plorar...doncs em fa vergonya demostrar que sento...por? Amor? Traïció?
M'agrada saber que som de sorra i no de pedra, que som herois dintre del nostre ésser, doncs nosaltres som la nostre salvació.
Quan dormim entrem en un estat de coma, aleshores somiem,
- però de que serveixen els somnis?- ( us pregunteu)
Doncs somiar dona pas a viure, dona pas a ser un mateix. Somiar és reflectir una realitat abstracte construint-la, així, en la vida real. Després de tant, i encara no ho he conseguit, encara espero una paraula per definir aquest relat, però... no la trobo, encara no ha sigut inventada...
De vegades decaic, cada cop és més difícil posar el meu nom a dalt d'aquest mur, doncs em quedo a baix, aleshores és quan em preocupa el que em depararà el futur...
Em sap greu no seguir les normes gramaticals adequades i citades per a tots, però, aquest relat no el puc acabar amb un punt final, ja que això no és la opinió de tothom, ni la realitat, tansols és un ajut, o una esperança per a tots aquells que s'han sentit confosos alguna vegada, al cap i a la fi, aquest curt relat d'una noieta de 13 anys tansols és el començament del principi