Diguem no

Els voltors planegen sobre la vella Europa, sobre un continent que té ja dues ferides obertes de les que flueix abundant la credibilitat, temorosa de que encara li quedin altres nafres per patir, tocada com un boxejador que ha rebut un cop per sorpresa. Tot just fa unes setmanes se la podia veure cofoia mostrant el seu atractiu en totes les borses i mercats mundials i ara (com s'ha de veure!) apareix davant l'opinió pública com un gegant amb peus de fang, abatuda per un raig enviat pels déus. En pocs dies ja han sortit a la palestra els primers profetes de l'Apocalipsi manifestant que no seria gens estranya la desaparició de l'euro i la tornada a la cotització de les diferents monedes estatals. La Unió, la cohesió de la qual mai ha estat ferma, es debilita esquerdada per llurs mateixos ciutadans que han decidit donar un cop de timó a la construcció europea, comandada per dos països fundadors del ja llunyà Tractat de Roma.
Es difícil, entre tants interessos particulars o corporatius fins i tot, poder esbrinar una causa major que expliqui el perquè d'aquesta negativa. (No havíem quedat
que els euroescèptics eren els anglesos?). Hi ha massa factors en joc per poder trobar un lligam en que tot quadri, però en el rerafons d'aquest enfrontament del ciutadà amb els seus governs crec que hi ha una mena de presa de protagonisme de l'home del carrer, que treballa, que lluita per la vida, que a vegades no arriba a fi de mes, que veu com la irrupció de la moneda comú ha suposat un augment desmesurat de la inflació, no reflectida a bastament en les estadístiques oficials. És una rebel·lió contra una classe dirigent molt llunyana de les seves preocupacions i dels seus projectes i que només el requereix cada quatre anys, quan hi ha eleccions. Em venen al cap uns quants exemples de consultes populars en que el govern convocant ha sortit escaldat. Recordo unes eleccions europees en les quals (recordem que la circumscripció electoral és tot l'Estat) la antiga Herri Batasuna va aconseguir 40.000 vots a Catalunya, probablement per la súplica del govern espanyol a l'electorat en el sentit de que votés a qui volgués menys al partit abertzale basc. En uns altres comicis al parlament europeu, l'estrambòtica Agrupación Ruiz Mateos va aconseguir tres diputats a Estrasburg, un d'ells evidentment el polèmic i transformista empresari de Jerez que buscava la immunitat parlamentària després de la famosa intervenció del govern socialista sobre RUMASA. Un pallasso francès, Coluche molt conegut al país veí per haver fundat una mena de franquícia de menjadors per als desheretats per la Fortuna, es va presentar com a candidat a president de la República amb bastant bons resultats. Finalment, l'actriu porno Cicciolina va aconseguir un escó en la cambra italiana presentant-se sota el paraigües del Partit Radical provocant que tots els membres del congrés s'aixequessin quan la generosa diputada mostrava sense cap pudor els seus encants en l'hemicicle.
Hi ha un vot conservador, és el de les persones fidels al seu partit, clarament ideologitzat o influït per factors socials o econòmics, existeix un vot fluctuant, el de la gent que tria segons els seus interessos particulars depenent de si coincideixen o no amb les promeses electorals i hi ha finalment, un vot capritxós, erràtic, provocador, que es manifesta com un follet juganer que fa entremaliadures. És impossible explicar el terrabastall que hem viscut aquest dies i que tindrà conseqüències, l'abast de les quals encara no podem intuir, sense la presència d'aquest tipus d'electorat que ha decidit aquests dies, amb la seva participació posar la nostra vella Europa de caps per avall.