Dietari de Prometeu Dolors

Me'n ric del temps i de l'espai de fer les coses. El temps ha donat entenent que la perspectiva 199- del món tenia aparença de somni però era, sobretot, un no-res que no servia d'altra cosa que de metzina contra la por. Però ara ja estam cansats de la por. Com també ja estam cansats de fer les coses així com cal fer-les, així com fa anys i panys de doble rodada que les fan i les dirigeixen quatre cretins que, ah..., sembla que es transformen, es transmuten, es reencarnen, i no se'n van mai a deixar-nos fer cap a les llunyanes i ignotes esferes celestes on un dia, oh mare terra, els oblidarem per sempre més. Noucentistes del XX, buròcrates del XIX, demòcrates del XVIII, cacics del XVII, catòlics del XVI... i d'aquí al principi del temps, al temps daurat en què l'home estava aferrat a la terra i no a la seva pròpia por.

El millor que puc fer és tranquil·litzar-me, cercar la pau, mirar de no esdevenir un histèric a la recerca d'una picada violenta tot i que em plau, em lleu i la tinc a dues passes. O no?

Encara que jo no sóc res en tinc a bastament amb ser jo mateix. De vegades un no pot fer més que ser. Com que del 199- ençà he hagut, com tots, de viure en directe i continuadament, de conviure amb vosaltres i de conviure amb mi mateix, ara, quan molt de personal que abans s'engatava com un porc i es drogava com un jove i no boixava en excés encara que a la farmàcia comprar condoms fa molts d'anys fa molts d'anys que és bo de fer i la sida semblava que campava lluny de nosaltres, nosaltres burgesos de la working class, sembla que ha arribat a una certa maduresa i un equilibri entre la vida i l'ofici, entre els dies i el cos, m'ha arribat un pensament més enllà de l'espai, més enllà del temps, unes paraules que tornen de Ginsberg fins ara: «He vist els pitjors cervells de la meva generació que ocupaven sense nord allò que ells anomenaven els territoris substancials de la vida, les malícies perforades de la vida, l'horror substancial de la vida. Els he vist com pujaven esglaons i es col·locaven asseguts en cadires elèctriques organitzades per governs de fang i plàstic que ens miren i prenen nota mentre seiem i prenem la calma sobretot sense nord. He vist els pitjors cervells de la meva generació que ocupaven sense nord els territoris estratègics de la no-vida, la anormalitat; que vagaven entre aurores, que es col·lapsaven la sang amb drogues manufacturades amb enginy. He vist els més mediocres i estúpids i subnormals cervells de la meva generació que es repartien la terra, que em miraven talment miren un boig, que s'estremien de vergonya i parlaven d'ells dient que de mi parlaven. He vist l'aigua, he vist la cala, he sentit què cantava una veu que cantava. He esdevingut el meu vent camaleó.» Sí, unes paraules que podria haver escrit el jo mateix de 199- i, aaah..., el jo mateix de 200-. I tant de «jo». I tant de bla bla bla.
Ara que he passat la meva vida de rigor i que em toca viure no sé com i cap a no sé què i sense saber per a què serveix la llum que duc a les mans; ara que veig que aquest temps de rigor és moltíssim més de temps del que un, vista endavant, es pot arribar a imaginar, em temo que realment aquesta època de repugnància i apatia que vivim i que fem viure, que alimentam, és la vertadera raó per la qual em poso a fer l'anàlisi de la meva vida. Com un colló. Com un subnormal, estúpid, mediocre i bla bla bla. Perquè és vertaderament cert que de 199- a 200- he vist els pitjors cervells de la meva generació pegant-se la vida que costa que al món hi hagi milions i milions de desgraciats, moribunds, malalts i famolencs. I perquè és encara més cert que dia a dia vaig veient els més brillants i els més preciosos i els més estimats cervells de la meva estúpida generació com es consumeixen ells mateixos i van morint a poc a poc, per renéixer l'endemà, per tornar a morir tot d'una. Herois transfigurats, superdotats sense acreditació, astres de llum infinita que tenen la llum intermitent, mig apagada, plena de significacions però ofegada entre el ressentiment, la societat de consum, la constitució espanyola, els estatuts, el partit popular i els seus companys de parlament, la por que s'enfila per les venes de la gent, les glòries locals, l'esquerra falsa, la hipocresia popular, la hipocresia de Marivaux, la premsa regional, la por del futur i la plaga estèril i estúpida de Peters Pans que surten com escarabats de davall les clavegueres; les clavegueres per on viatja la merda perfumada i neta d'aquests joves 200- que arriben a casa, miren els Simpsons, surten de festa i l'endemà es comenten la festa; els que demà heretaran la terra i demà-passat la vendran; els que ens miraran com nosaltres la coneixerem uns ens hi enterrin, massa joves, massa nous. I jo no vull ser un amargat, un cap d'àngel consumit per l'antiga connexió celestial amb la dinamo estel·lar de la maquinària de la nit. I jo vull parlar de mi, però no del territori minúscul i mediocre de mi mateix, sinó del meu jo, del meu jo hereu de tots jos escorxats pels noucentistes del xx, pels buròcrates del xix, pels demòcrates del xviii, pels cacis del xvii, pels catòlics del xvi i una altra vegada fins al principi del temps.
Només per raó de les notes desordenades de la meva vida, destrossades per la follia, nues, histèriques, mortes de fam, quedo tot sol en silenci i analitzo els meus dies, els dies de plaers i feina. El jo de 200- es coneix davant el jo 199-. El jo de 200- pensa que, a cops, l'anàlisi té l'emoció de pegar una potada als ous a molta gent, els ous dels quals la punta de la sabata del jo 199- ja desitjava amb una enravenada de por.

Tot això ho escric perquè no sé per què la gran majoria d'ànimes de la meva generació o són uns fills de puta o són uns reprimits. I això, encara que ho escrigui, i sigui abril de 200-, i vagi fort, no és literatura. No.