Diari d'Ulisses

Avui fa cinquanta anys que vaig tornar a casa. Llavors era un home de guerra: ara sóc un home retirat. Encara em grinyolen les entranyes quan penso en els dos monstres de la mar, Escil·la i Caribdis, que van estar a punt d'enterrar-me. De lluny semblaven esculleres gegantines, cementiris verds que soterraven els cossos morts dels musclos i els calamars, que deien prou a crits i anunciaven el final de l'esperança.

Però de prop encara va ser més espantós: Escil·la era una filera d'ullals vivent, una gargamella que panteixava i s'estremia i que feia venir una acidesa de malson per tots els ossos, i Caribdis era un abisme tristíssim, sense principi ni final, que xuclava incansable i no podia escapar del seu propi remolí, el càstig que arrossegava per no haver tingut mai cara ni ulls. I juro que davant aquest tità no se sentia cap por, sinó unes ganes terribles de morir.

La nau s'atansava a la gran escullera i no podia virar ni recular, perquè així ho demanaven els infinits corrents d'aigua. Per primer cop jo, el capità, vaig emmudir: no m'ho perdonaré mai. Els mariners que havien guanyat la guerra, que havien fet nit a babord cantant els himnes grecs, em sacsejaven aterroritzats, reclamant-me alguna ordre o alguna oració. I jo estava mut.

A la fi el timoner va esquivar Escil·la, que va destripar la meitat del vaixell, però Caribdis ens esperava amb la seva mirada trista: la nau i tota la tripulació es va precipitar i va davallar durant dies sencers. El que feia sis es va esclafar als peus de la gran cascada. Els mariners mai no van saber que l'abisme tenia sot: després de la llarga agonia pels aires, morien un rera l'altre, desacompassats, abans de poder divisar el final. Van traspassar enganyats per la llegenda.

Els déus no ho saben, però em vaig salvar per casualitat. No estava escrit enlloc. La desesperació no em va raptar i vaig aguantar amb vida fins al fons de Caribdis. Un cop dins, el terrabastall d'escuma em va abraonar amb les seves volutes espesses. Fins aleshores vaig tenir el pensament ben despert, amb la certesa esgarrifosa que el mar retorquia els seus tentacles per ofegar-me. Però només em va adormir.

Va ser un son buit i profund: no vaig somiar res perquè em pensava que havia mort i donava per impossibles totes les il·lusions. Fins que la marea va baixar: em vaig trobar estirat entre el mar i la terra, com un proscrit de tothom. I em va despertar el tacte lúbric de les escates: sobre el meu ventre notava el cos aromàtic i turgent d'una sirena adormida

Els sentits em van reviscolar i lentament tornaven els pensaments, com una voladúria. El record dels meus mariners em va ferir: els infeliços s'havien cobert de verd per barrejar-se amb la carn dels musclos i fer més gruixuda la gran escullera. Jo era el capità, però ara estava sol. La dona amfíbia es va despertar, com si escoltés les meves ganes de plorar, i desplegant la seva cabellera avinagrada em va besar el coll.

Invàlid com estava, la vaig abraçar. Ella tenia la cua de peix perduda entre les meves cames, i em va estrènyer contra el seu pit nu. A ningú li he explicat com tenia la pell aquella sirena: neta, blanca i freda glaçada. I mentre el foc de les escames m'inflamava el sud, el gel de la carn i de l'alè ressuscitava el meu bust convalescent.

Vam fer l'amor sobre jaç mestís, confonent la sorra i l'aigua salada, i no recordo més enllà del seu cos de petxina i del meu cos assedegat. Quan la sang em va tornar a regar l'entranya i els ossos van reunir-se amb els tendons, la sirena ja estava fora de la meva vista: feia el camí de tornada al fons del mar i no la vaig poder retenir.

Jo també havia de fer el camí de tornada: cap a Ítaca. I a còpia de caminar per la sorra, i aplegar tota la fusta de l'illot, la memòria anava rajant, a grumolls i amb bombolles: me'n recordava un altre cop de Troia, del formidable cavall que havia inventat, me'n recordava de la gran batalla i de la gran victòria, de les muralles laberíntiques i la desfeta dels reis asiàtics.

Quan pensava en tot això, el temps apressava, i els déus em van retornar l'antic enginy per construir el nou vaixell, el vaixell de l'Ulisses mort i ressuscitat que havia de tornar per pregonar tot sol que Grècia havia vençut el pols.

El sisè dia em vaig fer a la mar de nou. I només em quedava un entrebanc: tant bon punt es va inflar la vela, va començar el terrible cant de les sirenes. Així que vaig fer el cor fort, i, sota la mirada severa dels déus, em vaig lligar amb una soga al màstil del vaixell, mossegant-me la llengua i contenint la sal de les llàgrimes fins que la música va passar de llarg.

D'ençà ho vaig tenir tot coll avall: Posidó em va posar els vents a favor, i Zeus no va llançar cap ni una de les seves tempestes: el sol ras i el cel blau em van acompanyar fins a la fi del trajecte. Per la nit, les constel·lacions gesticulaven per indicar-me la ruta, i el firmament sencer beneïa la meva odissea.

Penèlope m'esperava al port amb el seu cos d'aranya, que mai havia cessat de filar i descosir durant aquella guerra centenària. Jo tenia un cos nou de trinca, però a ella Cronos l'havia arrugada i només se'n recordava que m'havia d'esperar tant sí com no.

Vaig tornar a casa, sí. A Ítaca. Però de vegades penso que m'hauria d'haver llançat al mar amb les sirenes. Hauria mort, sens dubte, com moren tots els mariners insensats. Però hauria tingut el meu instant de glòria.