DIÀLEG COLPIDOR...

Un relat de: reusenca
DIÀLEG COLPIDOR…

Asseguda al seu seient espera que el rellotge marqui les hores. S’endormisca, es desperta, observa… Mira sense mirar, parla sense dir res… Tanca els ulls, els torna a obrir... i els minuts passen. Tot és igual, cada dia el mateix. La visiten moltes persones, li pregunten com està. No sap qui són, però està contenta. Somriu... torna a somriure...
Ha perdut la noció del temps, de l’espai, del sentit de les coses i darrerament el coneixement de les persones. Què li queda?
Té algun sentit restar en aquest món que li priva gairebé tot?
Què passa pel seu cap? Què vol?
No vol res, no demana res. Sols necessita que algú la cuidi, no importa qui, li és igual, no coneix a les persones. Tanmateix sap que el qui ho fa se l’estima.
Desconeix l’espai que l’envolta, no és casa seva, no és el seu llit. També és igual. Quan s’acabi el dia i es faci fosc, algú la portarà a casa seva i ella descansarà.
- Hi ha algun lavabo per aquí?
- Algú em portarà el sopar?
- Qui dormirà amb mi?... No, jo dormo sola al llit petit.
Algú dorm al llit gran. Si ella crida, algú arriba. Si no crida ella pensa i espera. Què pensa? Què espera?
No té por, no té res a perdre. Algú la cuida i no vol res més. Necessitats primordials: menjar, beure, banyar-se, dormir i desplaçar-se en el petit passadís que no sap ni que és de casa seva.
Ha perdut la memòria i ni tan sols recorda que ja no té memòria. No sap, però tant li fa. Està tranquil•la. Sols està i prou. Ella no pregunta, mira com un infant, acluca els ulls i dorm. És l’únic que pot fer sense preguntar-se el perquè.
Mirada perduda, llunyana, absent..., amagada entremig de somnis que no sabem a quin món pertanyen. Ulls que busquen sense saber què.
- Com et dius?...
- No sé qui ets
- Qui vindrà ara mare, a qui esperes?
- No ho sé algú entrarà per la porta i em portarà el sopar.
- Nena, què fas? (vol dir: no estàs amb mi, no em deixaràs sola oi?)
- Ja vinc, començo a posar la taula.
- Ah! ...
No té ganes de fer res. Té algun sentit: jugar a cartes, jugar al parxís, fer els exercicis per recuperar la força al braç, cantar...? Tal vegada aquests moments tenen quelcom de la més pura essència de la vida i de fet recorden tot allò que un dia va ser i ara ja no és, o bé és d’una manera diferent.
No veu la tele, no distingeix les imatges. Tot és fosc com la seva vida, ha marxat la llum, tot són bromes. Sempre és de nit.

- Qui és?
- Jesucrist
- Què predica?
- Contra la guerra... parla de la pau i l’amor...
- Ah !
I quan és de nit toca dormir, dormir fins que algú la va a buscar i toca llevar-se.
Seu al seient i espera. Què espera?
Cantem Mare?...
“Què li darem en el noi de la mare?
Què li darem que li sàpiga bo
Panses i figues, nous i olives...
Panses i figues i mel i mató...
Què li darem en el noi de la mare?”

Ella canta, no s’equivoca. Recorda i evoca el seu temps de cantaire a la coral. Per uns segons es torna jove i estima. Estima com ho ha sabut fer sempre. No té veu, però canta i els àngels l’acompanyen. Sons escapolits d’un instrument que ja no sona. Sons que vesteixen l’aire de vida i de mort a la vegada.

MIRANT FOTOS:
- Qui és aquest?
- És el meu marit.
- I aquests qui són? (els seus fills)
- No ho sé
- Quants en tinc?
- Sis, quatre noies i dos nois
- I aquest qui és?
- És el nen petit (el seu bis net) i ... fa molt temps que no el veig.

L’espai es fa petit i no hi caben les paraules. Sols somriures que diuen molt...
- Com et dius? Qui ets?
En aquells moments el món et cau al damunt. L’abraces, li fas un petó dolç i ella somriu. No necessita respostes. La mires... tu també somrius i penses. Tota la pel•lícula de la vida et passa pel davant i en uns moments albires tot el que ha sigut aquella dona i et sents orgullosa: MARE!
Però també trista per dins, aclaparada, estranya... el cor et supera i la raó no serveix. “Et continuarem cuidant mare, fins que deixis de respirar i el cor de bategar. Encara que no ens coneguis, encara que no recordis el nostre nom”.
S’endormisca i jo l’observo. Segueixo pam a pam el seu cos. Intueixo que el final s’apropa. Els cabells blancs, la pell no massa arrugada, ben cuidada, les mans que denuncien el pas del temps, tremoloses,... dits llargs i fins. Les cames inflades per culpa d’un reg deficitari. Quietud, pau, no es revela, no demana res. Sempre ha estat així. Potser no entén, però no protesta. Viu en el silenci i el soroll la pertorba.
- “Fa uns dies, sols desitjaves el teu racó i que ningú et molestés. Ara has perdut fins i tot aquest raconet i no saps on estàs. Com deu ser el teu món ara? Sense temps, sense espai, sense preguntes”.
Tot és tan limitat i reduït que et fa pensar que és senzill. Però en aquest cas la senzillesa fa mal. Et deix en el no res, en la incomunicació, en la desesperança...
Silencis perduts entremig de la foscor.

Tu ,que no ets ella, t’esforces, et vols superar, vols caminar amb aquella que sempre ha caminat amb tu per dirigir els teus passos i menar-te pel camí de l’estima i la donació. Ella ha estat una bona persona. Quan qui sigui la defineix sempre parla d’això: una bona persona. També les bones persones arriben a la mar, com diu el poeta, després d’un llarg camí feixuc i dur. Un camí de revolts, de cels blaus i de núvols negres, de companyies i de solituds.
Quan m’ha fet la tan temuda pregunta és quan m’he adonat que estàvem al començament del final. No sé com serà de llarg, sols demano, com tots els altres, que per ella no hi hagi patiment. Que ho visqui amb tranquil•litat i amb la nostra companyia. Ella marxarà quan estigui preparada per fer-ho. El nostre pare des del cel li està donant la mà. Amb el seu somriure picardiós li pica l’ ullet i li diu: quant tardes en arribar! T’estic esperant des del dia que et vaig deixar!
I quan estiguin junts ens miraran des d’un lloc celestial que per a nosaltres tots dos mereixen. La Moreneta els farà costat i el Pare dels cels els acollirà com tots dos han cregut i esperat sempre. I nosaltres des de la terra plorarem i ens enfortirem tot recordant les vivències que tots dos ens han proporcionat i ens han omplert per a fer de nosaltres tot allò que som i que sense ells no hauria estat.
AMB GRAN ESTIMA MARE, I PER A TU UN PETÓ MOLT DOLÇ !!!

Comentaris

  • El cor encara batega[Ofensiu]
    DIAMANT | 22-10-2014 | Valoració: 10

    Colpidor.No puc dir res.He llegit el relat de cap a peus i us he vist i he pregat per vosaltres .Conec la malaltia, no és aquesta, però fa patir...Res més una abraçada,
    és un relat expressiu, realista, tràgic, vital, la mateixa vida...on ens porta? Segurament a aquesta companyia de la que parlaves, dels petons a la mare malalta, del record de la seva estimació, de les coses petites...del pare dalt del cel, del camí fet plegats...Petons.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de reusenca

reusenca

11 Relats

51 Comentaris

9148 Lectures

Valoració de l'autor: 9.97

Biografia:
Sóc nata a Reus, encara que fa 35 anys que no hi visc. Sóc mestra, encara que ja no exerceixo ja que m'ha arribat la "dolça" edat de la jubilació.
La llengua és una de les meves grans passions. Sempre he pensat que quan em jubilés em dedicaria a cultivar-la, sobretot la llengua escrita. I aquí estic per complir els meus desitjos. espero que amb l'ajut dels relataires, ho aconseguiré. Gràcies per endavant.
Carme, la reusenca