Cant de l'Amat i l'Aimada

El cel rogenc i ataronjat té una presència molt especial en el primer moment del dia. Els núvols desdibuixats acompanyen el gran astre que es presenta omnipotent.
Els dos amants a l’ombra del pal del vaixell s’estimen: apassionadament es fan presents l’un en l’altre. El temps no compta. Les paraules s’escolen dins el silenci que perdura. Serenor de dos cossos que s’ho diuen tot.
De fons se sent una cançó:

“Quan surts per fer el viatge cap a Itaca... / has de pregar que el camí sigui llarg...”

En el seu càntic d’amor intueixen, copsen un trajecte llarg amb matins i vesprades curulles de tot i de molt.
Es prometen llarga vida junts. L’Aimat i l’Aimada cerquen la seva Itaca tot ensumant el vast viatge.

“Tingues sempre al cor la idea d’Itaca/ Has d’arribar-hi és el teu destí/però no forcis gens la travessia... “

S’han promès fidelitat, estima, endegar un camí junts. Són lliures, són amants, són ... tot allò que anhelen.
Les mans de l’Aimat acaronen la faç de la dona que tant estima. De sobte, els seus dits atrevits i melancòlics ensopeguen amb uns objectes que semblen col•locats en aquell lloc per algun afer transcendent. El gentil amant delicadament se’n apodera, i diposita un d’ells en el palmell de la mà de l’Aimada. L’altre el clou dins de la seva mà. Un parell d’arracades sense forma precisa, sense identitat, passen a ser copartíceps d’un acte inexorable, amagades cadascuna en el palmell de sengles mans. L’Aimat i l’Aimada les enllacen buscant la complicitat amagada d’un objecte, testimoni de la promesa que els exalta, i conscients de la vida que els espera.

“Es preferible que duri molts anys/ que siguis vell quan fondegis l’illa/ ric de tot el que hauràs guanyat...”

El viatge a Itaca és l’himne que guiarà les seves vides i un parell d’arracades el símbol que corroborarà el seu compromís amorós.