Déu, un producte més

Un relat de: Siara Llach
La religió sempre ha estat un tema central en els dubtes filosòfics: Existeixen un o més déus? Què hi ha després de la mort? Podem separar l’ànima del cos? Mai podrem arribar a conèixer la veritat absoluta darrere aquestes qüestions ja que, per molt que ens acostem a la resposta, aquells que la coneixen ja no son capaços de transmetre’ns-la.
Només per aquest motiu, s’haurien de respectar per igual les posicions que cada individu prengui al respecte. De la mateixa manera que tu, amb la informació que tens i la teva pròpia experiència has decidit creure el que creus, una altra persona te el mateix dret a tenir una idea formada al respecte, no creus? De manera que en la teologia tothom és lliure de creure en allò que ell vulgui sempre i quan això no vagi en contra dels drets d’un segon.
Bé, aclarit això, procediré a explicar que suposa la religió per mi. Repeteixo: per mi. És la meva opinió i no pretenc amb ella imposar-la ni desprestigiar cap altra. Tan sols vull contribuir al diàleg constant, aportant el meu gra de sorra. A continuació parlaré de “Déu” per simplificar, però amb això em refereixo a totes les religions i éssers superiors existents i per existir.
En un principi, Déu era la resposta a les preguntes massa complicades: l’origen de la vida, de la terra, del temps i de les plagues. Déu era allò que aportava estabilitat i equilibri en un món d’aparença caòtic, i per aquest motiu, els humans es refugiaven en ell buscant protecció.
Amb el pas del temps, va passar a ser de vital importància per aquells que regentaven i dirigien societats. Apel•laven a la divinitat com a garantia de la seva legitimitat però ser més poderosos que els altres en la jerarquia social i la por a aquest poder sublim els va mantenir a la part més alta de la piràmide durant molts segles.
Amb la investigació i l’aprofundiment en les ciències, Déu va començar a ser menys necessari i aquí es on entra en joc l’humanisme: els homes per primera vegada es posaven a ells mateixos en el punt de mira i els agradava allò que veien. Van ampliar els seus coneixements en molts dels àmbits que llavors s’estudiaven: anatomia, química, tecnologies diverses... Van arribar a tals graus de coneixement propi i de l’entorn que els va permetre trobar respostes a preguntes impossibles que fins al moment havien recaigut en Déu. La religió seguia sent molt important però se li atribuïen menys prodigis.
Cal aclarir que en cap moment estic parlant de la església com a portaveu de Déu sinó a la fe dels homes, present en els pensaments i criteris populars més enllà del que diu la institució eclesiàstica. En la meva opinió, aquestes dos són entitats diferents que persegueixen fins diferents i que en alguns punts de la història han coincidit però que no poden agrupar-se en el mateix sac. L’església no representa a Deu i Déu no representa les esglésies.
Avui en dia, en ple segle XXI, hi ha gran part de la població que segueix sent creien, d’una manera més suau que uns anys enrere, però malgrat l’avens en tots els àmbits la religió segueix sent molt present en la societat (tot i ser suposadament un país laic, com és el cas d’Espanya). Així doncs, per què?
Doncs bé, el que jo opino es que la gent viu eternament condicionada per la por a allò incontrolable, allò desconegut per ells. Viure en un món on res es controlat per nosaltres, sinó per una força superior que és la naturalesa indomable, es aterrador. Som éssers que depenen dels seus instints, complexos i diversos però tots ens resumim en això. És fàcil i agradable buscar consol en alguna cosa més que ens pugui ajudar. Quelcom en el què puguem creure, què ens doni seguretat anímica i ens ajudi a alliberar-nos de responsabilitats i pesars.
És tranquil•litzador pensar que un poder superior ens protegeix y no deixa que ens passin coses dolentes (malgrat que ens en passin). Ens sentim reconfortats i ens dona forces que no sabríem d’on treure sinó. De manera que encara que li resin, hi ha molts devots que creuen en l’evolució i el big bang, però no tenen per què ser coses incompatibles sinó que es poden sumar entre elles.
Veient com ha anat canviant la relació entre les divinitats i els humans al llarg de la història, adaptant-se als problemes propis de cada període, crec humilment que Déu no és més que un altre producte humà. Creat en funció una necessitat per superar una dificultat. Amb això no pretenc desacreditar als homes de fe ni molt menys; com a producte, tothom es lliure de donar-li ús si així ho considera i no hauria de ser un tema polèmic ni molt menys.
De la mateixa manera que no qüestionaràs la moralitat d’algú que utilitzi el "wifi", si algú decideix refugiar-se en Deu és igual de respectable i madur que qui decideix no fer-ho. Tenir fe és un regal, un privilegi per aquells que són capaços de sentir-ho i que els ajudarà a passar per situacions dures. És una sort i no una condemna per la qual ningú s’hagi d’avergonyir. De la mateixa manera que aquells que no creguin no se’ls ha d’intentar imposar, és una opció que no els ha interessat i han optat per l’ateisme.
És una decisió pròpia y personal en la que no ha d’intervenir ningú més que el mateix individu, i sota cap circumstancia s’ha de sentir pressionat o jutjat per la seva tria. Déu ara mateix és un producte: rodejat d’anuncis i ofertes, que aporta beneficis o que pot ser del tot innecessari. Qui decideix si comprar-lo o no és el consumidor.

Comentaris

  • Déu i nosaltres.[Ofensiu]
    Nil | 17-02-2018 | Valoració: 10

    Molt il·lustrador el teu relat, hi coincideixo en tu fins on arriba els teus coneixements sobre el tema. Però cal no oblidar que només expliques el que és Déu dins els paràmetres limitats de de la teva capacitat de deducció terrenal. Jo crec que voler explicar el que és Déu és com voler desxifrar l'aire o el foc. Per això respecto quan aquest el sentim. Per mi Déu fóra el mar i nosaltres, els humans, les gotes que conformen. I afegiria que Déu o la vida celestial és producte de la imaginació de cadascú. Està clar, que el Déu que ens han venut, és un Déu que restringeix les nostres llibertats com a éssers pensants. En definitiva, ha estat imposat per a dominar i manipular els éssers humans. I que consti que sóc persona espiritual en la mesura que no em tallin les ales. Jo, al final, veig que aquest tot que és la vida, no és més que altra cosa que una perfecta computadora que se autoregula ella mateixa.
    Tinc un poema, Xàldiga, el primer que vaig publicar, que pot semblar que contradigui el que aquí esposo.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: