2067

Un relat de: Siara Llach
Si em poso a pensar en el futur, les primeres imatges que m’omplen la ment son les que tenen la principal inspiració en les pel·lícules del segle passat: cotxes que volen, llums de neó pels carrers, ciutats plenes de robots… clar que si deixo a un costat la part de la ciència-ficció i intento fer-me a la idea d’un escena quotidiana d’aquí a cinquanta anys, la imatge que ocupa completament el meu cap es la d’un nen. Petit, amb els ulls grans i les galtes rosades i inflades. Somrient y mirant-me, dient-me "avia".

"Avia"… que dolça sona la paraula, no es cert? Una persona que ha arribat a viure tant com perquè la pell se li arrugui i l’esquena de li encorbi. Delicades i carinyoses, sempre a punt per rebre una abraçada i oferir-te tres vegades de berenar tot i saber que acabes de dinar. D’aquí a cinquanta anys, la meva imaginació en dibuixa com a una més d’aquesta meravellosa part de la societat, tendres i sempre ocupades a qui no se’ls dona el crèdit que mereixen. És a dir, havent viscut tot el que elles han viscut, aguantat a la vida fins que el cos i l’ànima ja se’ls cansa més despresa, i sempre estan a punt per rebre els nets i els fills, i preparar esplèndids banquets per quan tota la família es posa d’acord per envair la casa.

Però, es clar, si per algun motiu arribo a aquella edat amb un net, vol dir que he tingut la fortuna de tenir mínim un fill. No només seré "avia", sinó que també se m’ha concedit la sort de poder ser "mare". Poder tenir en braços una personeta tan petita que depèn completament de la meva protecció i ser capaç de cuidar-la fins a veure-la créixer i esdevenir un més en aquest gran planeta. Sentir els seus riures i notar créixer dins meu un amor que no pot ser comparable a res més.

Us imagineu? Fa cinc minuts la meva major aspiració era poder acabar la carrera i ara resulta que ja estic debat de la possibilitat de ser honrada amb dos meravellosos títols. "Avia", "mare"... i posant per exemple que una de les meves germanes també gaudís d’aquest privilegi hauria de sumar també "tieta" a la llista. Llavors no només seria capaç de veure créixer la meva família i la felicitat d’algú a qui estimo moltíssim sinó que també podria tenir els privilegis de les orgulloses que posseeixen aquest títol: mimar a la criatura sense la necessitat d’haver-la d’educar. I veure com els cosins juguen i esdevenen poc a poc nens amb característiques pròpies de la seva persona: gustos, aficions, manies...

I al meu costat la persona amb la que he decidit compartir totes aquestes meravelloses experiències. Aquesta persona que esdevindria "avi/a", "pare/mare", "tiet/tieta" amb mi. Que per a nosaltres es crearia un títol propi i únic: "parella". Fa uns anys lo adequat hagués estat dir “marit i muller” però no crec que sigui indispensable el matrimoni per aconseguir la felicitat plena. Tampoc dic que jo mai m’acabi casant, però hi ha moltes variables en aquesta part del futur. No és una decisió només meva, la "parella" ha de ser tan feliç com ho sigui jo, així que no penso imposar ara si es o no necessari el matrimoni.

Algú amb qui em senti tan còmoda que no nomes vulgui passar la resta de la meva vida amb ell/a sinó que vulgui crear un futur nostre. Una llar, una família... Ser "companys".

D’aquí cinquanta anys, si tot més favorable, hauré tingut la sort de poder esdevenir "companya", "parella", "tieta", "mare" i "avia". Tants títols que em tremola el cap, però tanta felicitat que m’explota el pit. I llavors miraré enrere, a una societat diferent, a una època diferent, i em preguntaré:

- Ho veia venir, tot això, cinquanta anys endarrere?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Siara Llach

3 Relats

0 Comentaris

126 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor