desesperada!

Tu,
desesperada,
que de vegades
cremaries el món
i només et cremes
a tu, de ràbia...

Tu,
que portes perfum
de flors verinoses
en els teus cabells d'algues,
que amagues llàgrimes
rere ulleres fosques...

Tu,
que tanques portes,
et despulles sense llum
i busques aliments
sota muntanyes de fulles
mortes...

Tu,
que no saps veure en la nit
les invisibles línies
dels pètals
i no saps a quin déu
has d'oferir la nuesa d'or
de la teva ànima...

Aprofita el darrer llamp
de la nit
per il·luminar el teu món
per estrenar encara

i espera,
sosegada,
que verdegi
la primavera
en el teu cos

... guardada..