De vegades els ocells fan cagarades (1a part)

Aquest és el relat d'una calamitat anunciada. Tot plegat succeí fa un grapat d'anys a la Marca de Capdella, un poble del Pirineu lleidatà, i tot va començar quan va morir Mateu, l'enterrador. Poc s'imaginaven, alguns, que aquest luctuós succés acabaria esdevenint font inacabable de disgustos.

El bo d'en Mateu duia més de vint anys exercint discretament i eficient el seu ofici, i la seva mort deixà als seus veïns orfes d'un servei que no trigarien gaire a fer de menys. Era dissabte, a primera hora del matí d'un dia resplendent; tant, que ni el més optimista hauria dit que el mes de novembre es trobava a les últimes. Mateu va traspassar sol, tan sol com va viure al llarg de tota la seva vida. No se'l vetllaria. Tampoc no es vessaria una sola llàgrima per ell, però gairebé tothom lamentaria la seva pèrdua. Aquell dia don Maties, que així li agradava de ser dit a l'alcalde, va veure frustrat un tranquil matí d'esbargiment quan la Maria, que era veïna del difunt, va arribar panteixant a la porta de casa seva per a donar notícia de l'inesperat incident. I ara què? Passats els primers segons amb la ment en blanc aquest fou l'únic pensament de l'atribolat edil: qui enterrarà l'enterrador...?

Mossèn Tomàs, el rector, va acudir sol·lícit en ajuda de l'alcalde quan aquest el va cridar tot alarmat no tant per la notícia com per la seva conseqüència pràctica. Van acordar trobar-se en el casino del poble i allà, discretament arraconats en una taula, s'assegueren a considerar qualsevol opció plausible mentre apuraven un cafè negre i espès com el quitrà. Com és natural, el capellà es faria càrrec dels exèquies i tant l'un com l'altre donaven per fet que la Maria, amb l'ajuda d'alguna altra voluntària, assumiria la ingrata tasca de preparar i amortallar el cadàver de Mateu. El taüt tampoc no deuria ser cap inconvenient; Jesús, el fuster, sempre disposava d'alguns en el seu magatzem per a cobrir els decessos que s'anaven produint al llarg de l'any. A més, el Consell municipal assumiria la despesa; don Maties ja se'n ocuparia de la qüestió.

La complicació era d'altra mena. Què en farien quan un cop acabada la Missa de difunts, arribés l'hora de traslladar les despulles mortals al cementiri? Fins ahir mateix, era el propi Mateu l'encarregat d'amortallar i d'obrir la fossa i enterrar el mort de torn en el lloc adequat del cementiri; amén, és clar, d'ocupar-se del manteniment del recinte i tenir al dia el llibre de registre de parcel·les. Ara, tota vegada que Mateu ja no hi era, caldria improvisar. L'alcalde, tot d'un plegat, es va trobar entre les mans amb un assumpte que exigia una resposta ràpida i discreta, i ell no era de la classe d'homes que saben treballar apressats. Qui enterraria a Mateu? Enutjosa qüestió.

Convençuts que la brigada municipal d'obres podria resoldre el problema amb la urgència i netedat requerides, la primera pensada de l'alcalde i del mossèn anà en aquesta direcció; a primer cop d'ull semblava el més lògic. Santiago, el cap de la brigada, va acudir a la crida de l'alcalde intrigat per la novetat. Què feia don Maties en el casino quan encara no eren ni dos quarts de deu del matí? I per què el citava en lloc tan inusual i no a l'Ajuntament, com era costum? Quan Santiago va arribar al casino i va veure plegats i pensatius a don Maties i a mossèn Tomàs, la seva estranyesa es va transformar en inquietud, però de seguida va respirar tranquil en comprovar que el primer el convidava a seure's amb una amabilitat desacostumada.

Don Maties va començar a explicar el problema al seu cap de brigades, però Santiago, en comprendre de què anava la cosa el va deixar amb la paraula a la boca en replicar -li, amb tot el respecte, que qualsevol solució que hagués pensat no podia passar per la intervenció de la brigada. En efecte, l'alcalde havia havia oblidat que no podrien comptar ni amb el Pere ni amb l'Andreu, els únics membres de la pomposament anomenada brigada municipal d'obres, a banda, és clar, del propi encarregat. El primer duia gairebé tres setmanes de baixa a causa d'un accident laboral que no el deixava moure's si no era ajudat per dues aparatoses crosses. I pel que fa a l'altre, l'Andreu, es trobava de vacances. Se'n va anar de viatge amb la seva dona per celebrar el seu cinquè aniversari de noces; s'estaven a Mallorca i no regressarien fins passats tres dies. I per descomptat, el propi Santiago no es trobava en condicions de cavar una fossa d'un metre d'ample per dos i mig de llarg i dos de fons. Cinc metres cúbics de terra eren una mica massa per als seus seixanta-dos anys i la seva hèrnia discal.

Després d'escoltar Santiago l'alcalde i el mossèn es van sumir en un profund silenci mentre la preocupació aflorava per primer cop en els seus rostres. Necessitaven trobar a algú que s'encarregués de l'assumpte, i de pressa perquè l'endemà cabia donar cristiana sepultura a Mateu; l'inoportú, ja ho veuen. Hòstia, Mateu, ja podies haver insinuat que et mories, home! No sé... una malaltia.., algun detall que ens hagués posat a l'aguait... El rector va interrompre l'alcalde en els seus maldecaps a mitja veu i va plantejar la possibilitat d'acudir a l'enterrador del poble del costat. Al cap i a la fi només estaven a trenta-nou quilòmetres. Potser ell...

Debades, impossible, tallà en sec l'alcalde. La idea no era bona perquè feia alguns anys que en aquell poble acudien a una empresa de la capital per aquests menesters. Precisament des que va morir el seu enterrador sense que ningú volgués ocupar la vacant. A més, hi havia un problema afegit: la virulenta enemistat entre tots dos alcaldes feia impossible qualsevol insinuació de col·laboració institucional. Res, una quimera. Calia pensar en una altra cosa. Encarregarien l'assumpte a algú provisionalment i més endavant ja se les apanyaria l'alcalde per cobrir definitivament el lloc d'en Mateu, el destarotat. Mira que morir-se en secret...!

El silenci i el desconcert enfosquiren la reunió. Solament el clic-clic gèlid de la cullereta del mossèn remenant la seva tassa de cafè espatllà la tensa quietud del moment, i només durant breus segons. Després, silenci i més silenci, finalment trencat pels copets rítmics i nerviosos que feia don Maties en picar de dits sobre la taula...

I així, muts i capcots passaren tots tres una bona estona fins que a Santiago se li va revelar la imatge d'en Felip, el fill gran de la Roser, la de l'estanc. Aquest noi es trobava gairebé sempre en atur i tirava endavant gràcies a les feinetes que se li anaven presentant. Però, no era Felip un dels que se'n anaren la setmana passada a Barcelona per treballar a les obres del Fòrum? va replicar l'alcalde. Ara pla..! Me'n havia oblidat. Però, rai, també li ho podríem encarregar al Bartolo. No és que sigui gaire espavilat aquest xaval, però, pel que caldrà fer... No sé què dir-te, Santiago, va dir l'alcalde; jo al Bartolo el veig una mica.., no sé, no m'acaba de... No perdrem res amb intentar-ho, va afegir el capellà com si en parlés des del púlpit... Maleït sia, Mateu; ens has ben fotut en morir-te de cop...! I en dissabte! xiuxiuejava don Maties per a sí mateix... D'acord, Santiago, mira de trobar-lo i digues-li que vingui, si us plau, acabà concedint l'edil després de marejar la perdiu durant uns instants.

El Bartolo de marres era un jove curt de gambals i ni tan sols se li va passar pel cap preguntar a Santiago què se li oferia a l'alcalde; senzillament se'n va anar darrere ell fins el casino per a presentar-se dòcil davant l'autoritat, els ulls clavats al terra i la gorra de l'Espanyol entre les mans.

Escolta'm Bartolo, va dir l'alcalde sense preàmbuls, vull que em facis un favor, un gran favor que com és natural et serà molt ben pagat. Mira noi, resulta que Mateu s'ha mort i demà caldrà donar-li sepultura. Hauries d'anar aquesta tarda al cementiri i preparar les coses. Quines coses? Doncs què ha de ser, home? Penso jo que caldria enterrar-lo, oi? No és això el que s'acostuma a fer amb els morts, Bartolo...? Però..., no està Mateu per això...? És que el mort és en Mateu, tros d'ase...! Bueenu, no perdem la calma, va dir l'alcalde per a sí mateix mentre inspirava l'aire molt a poc a poc. A veure noi, que no te'n assabentes de res... Escolta, para'm molta atenció... Vull que de-mà, després de la Mis-sa, enterris en Ma-teu, entesos? Les últimes paraules de l'alcalde van tenir la virtut de rescatar Bartolo del seu estat habitual d'atordiment, però només per a deixar-lo de pedra picada. Bé.., què hi dius? Hi comptem, o no? Però Bartolo no va dir res; va sortir cames ajudeu-me del casino i tot esvalotat es va perdre carrer gran avall, ben bé com un poltre desbocat.

Què...! L'heu vist prou...? Ja m'ho sospitava jo, tot això! Sempre he pensat que aquest paio és encara més idiota que el seu pare, que al cel hi sigui. Cagüendeu, Mateu, havies de fer les coses a la teva manera i morir-te sense avisar! Maleït sia, Mateu!... Au, vinga don Maties, tranquil·litzi's sis plau i no alci tant la veu, va intervenir mossèn Tomàs, visiblement molest pel llenguatge i les formes de l'alcalde. Ja ho veurà, com trobem un altre. No es desesperi home, que Déu estreny però no ofega. Faci el favor.

Si vostès m'ho permeten ¬―Santiago, per sort, era un pou d'idees― podríem parlar amb l'Amat. Crec que té emparaulats a sis o set que li recullen les taronges... I si no, també està el fill del forner... Aquell borratxo? Aquell toxicòman? va saltar l'alcalde. Home, Santiago, és que t'has begut l'enteniment? Tu el voldries, al fill del forner, per a la brigada? I és clar que no don Maties, però penso jo que per a sortir d'aquest atolladal amb el Judes ja en faríem prou. El capellà, un cop més, aprovava amb vehemència la proposta de Santiago. El que de debò importava era sortir de la cuita com fos, que després, amb més tranquil·litat, ja tindrien temps de trobar solució a la falta d'enterrador. I que se sap d'aquest dropo? preguntà l'alcalde. L'he vist abans a la plaça, quan hi anava a
buscar al Bartolo. Doncs au, ves a veure si encara hi és i li dius que s'acosti, si us plau. A veure què podrà fer aquest Judes dels pebrots.

Judes tenia mala fama; li agradava beure més del compte i presumia de no haver donat mai un pal a l'aigua. La seva especialitat era ficar-se en embolics i només els diners del seu pare li estalviaven les calamitats que sens dubte mereixia. Hola Judes; què..., com estàs? Pssée, anant-hi anant. Buenu, què passa, què puc oferir-los, a vostès? Escolta, aquest matí han trobat mort en Mateu i... Eeeei! Aaalto aquí... Pareu el carro, vale? Però, què és el que vostès s'han pensat? A mi no me'l carreguen pas, aquest mort! Cagüenlòstia, aquí es queda prenyada la burra i tothom se'n recorda del Judes!

Tanca la boca d'una vegada, cretí, que estàs alarmant als parroquians! tronà l'alcalde. El que volem és fer-te un encàrrec, collons! va acabar de rematar. Vostè perdoni, és que jo... A veure; calla i escolta el que et vinc a dir. Necessitem algú que s'encarregui de l'enterrament; d'obrir la fossa i enterrar-lo, ja saps... I ves per on hem pensat en tu, què et sembla? Uf, és que així, de cop... Podràs fer-ho o no? Doncs no ho sé, potser amb l'ajuda d'algú... Molt bé, busca't algú que t'ajudi, que per nosaltres no hi ha problema. És que no sé sí.... Miri senyor alcalde, millor jo m'ho deixo estar, que aquestes coses a mi no m'agraden gens ni mica, sap? Però.., casumlolla! Au; fuig d'aquí! Fora, gandul! Ja sabíem nosaltres que tu no servies per a res important. Home, senyor alcalde, tampoc no cal posar-se d'aquesta manera... Vinga, fora, desapareix d'aquí! Hala, hala, fent via nano!

Judes va sortir del casino tocat en el seu orgull. Al cap i a la fi, pensava, tampoc no deu ser tan complicat això d'obrir un forat on càpiga una caixa de morts. Total, la hi fiques a dins, tanques el forat i assumpte resolt. Miraré de comentar l'assumpte amb els col·legues, a veure si trobo algú que em faci una mà... Ja veuran aquestes mòmies del que sóc capaç, ja. I així, rumiant i capbaix, va emprendre el Judes el camí de la Zelota, l'antre dels afores on es trobava la penya.

Saben què? tornà a la càrrega Santiago, la solució serà parlar amb l'Amat. L'Amat, en efecte, era un home seriós i respectat per tothom i com molt bé pensava Santiago si ell mateix no podia ocupar-se d'aquest afer de ben segur que en trobaria una sortida airosa. Tinc el seu telèfon apuntat a la meva agenda i el puc telefonar si vostès volen, insistia Santiago davant els dubtes dels seus interlocutors. Doncs, és clar que sí, home. Crida'l; crida'l ara mateix, a veure si en sortim d'aquesta malifeta d'una punyetera vegada, esbufegà finalment l'alcalde... Hola Amat... Santiago? Sí, jo mateix; mira, sóc al casino en companyia de l'alcalde i de mossèn Tomàs. Resulta que tenim un greu problema que voldríem consultar amb tu; perquè no t'hi acostes un moment i en parlem? Creu-me que no et molestaria si no fos res important, Amat. ...Bé, ara hi vinc; doneu-me deu minuts.

Aquest home va començar com a fruiter però sempre havia estat un àliga pels negocis i ja, per aquella època, era l'amo del principal supermercat del poble i del videoclub. A més, en els darrers anys havia anat comprant terres i això el convertia en un dels més assenyalats propietaris de la comarca, raó per la qual sempre solia tenir una quadrilla de temporers treballant-t'hi aquí o allà en alguna de les seves finques.

Com era d'esperar l'Amat va trigar exactament deu minuts en aparèixer pel casino. Bon dia senyors. Bé, ja diran vostès què se'ls ofereix. Don Maties no va perdre un segon i li va exposar l'assumpte amb punts i comes. Mentrestant, el cap municipal d'obres i el capellà mostraven el seu semblant més greu i, de tant en tant, assentien suaument amb el cap a tot el que l'alcalde hi anava explicant.

I això és tot? va dir l'Amat, acostumat com estava a ventilar complicacions que sí eren mereixedores d'aquest nom. Em volen dir vostès que tot el problema consisteix en obrir una tomba per en Mateu, i enterrar-lo demà? Miri, don Maties, deixi vostè l'assumpte a les meves mans i no se'n parli més de la qüestió. És més, si m'ho permeten també em faré càrrec de les despeses del sepeli, que el bo d'en Mateu s'ho té ben merescut. Aquesta tarda li diré al capatàs que triï dos de la quadrilla i se'n vagi al cementiri a solucionar el problema. I assumpte resolt, cavallers!

En acabar d'escoltar a l'Amat, l'alcalde, exultant d'alegria, s'aixecà d'un bot per abraçar a l'home providencial. El problema s'encarrilava i això fou suficient per a què a tothom li canviés la cara. Relaxats a la fi i més contents que un gínjol es van acostar tots a la barra, l'Amat abrigallat pel grup, rebent felicitacions a dojo i copets a l'esquena; assaborint el seu moment de triomf.

Quatre conyacs, si us plau! No, no; per a mi un aniset, va replicar el mossèn a don Maties. Molt bé: tres conyacs i un aniset! Les dotze del migdia eren a punt de ser tocades quan l'engrescada tropa es decidia a abandonar el casino, cadascú a casa seva o a les seves obligacions. L'alcalde, sens dubte el més alleujat, va decidir fer marrada per a passar per l'Ajuntament abans de no tornar a casa; tenia pendent algun assumpte menor i el més important, havia de telefonar a la Maria a veure si podia encarregar-se de preparar a Mateu per al seu últim viatge.

Bé; dat i beneït. Tot resolt; la Maria se'n ocuparia. A més a més, demà ell mateix se'n faria càrrec de dur el fèretre a casa de Mateu en la seva imponent pick-up Toyota recent estrenada, i des d'allà a l'Església amb el bo d'en Mateu a dins; i més tard, en acabar la Missa de difunts, també el portaria al cementiri per arrodonir la feina. Ningú no podria dir mai que Maties no era un bon alcalde i un bon veí, sí senyor! Poques vegades s'havia sentit Maties tan orgullós de sí mateix, poques. Aquell dissabte l'alcalde representava com a mai la viva imatge del deure complert.