El carnisser de Berga

Olena va venir a Barcelona sabent molt bé què volia; de tot plegat ja fa tres o quatre anys. La noia va arribar de la mà d'una xarxa de prostitució organitzada des de la mare Rússia amb una sola fixació entre cella i cella: treballar dur durant algun temps i retirar-se després amb prou diners per a tornar al seu país i muntar una boutique de moda a Dubna, la seva ciutat natal, molt a prop de Moscou. Des de llavors Olena no s’ha limitat a aprendre els costums del país i la seva carrera ha travessat episodis molt i molt diferents abans d'acabar en el cim com a improvisada auxiliar de sicari.

L’endemà mateix d'aterrar al Prat la van posar a fer l'autovia de Castelldefels, però aviat la van retirar de la carretera per a instal·lar-la en el Copacabana, on el seu fervor per la feina ben feta i el seu entusiasme en executar-la no va trigar gaire a cridar l'atenció.

Un dia de sant Valentí un acabalat industrial de la carn establert a Berga i assidu del club, es va encapritxar de la noia. El carnisser no s'ho va pensar gaire i després d’una eufòrica i fugaç negociació va aconseguir llogar-la als mafiosos per tot l'any a canvi de vint mil euros, més o menys la meitat dels quals serien per a ella. El seu propòsit, i així ho va pactar amb els russos, no era cap altre que fer ús privatiu de la puteta durant aquest temps en un pis que arrendaria a Manresa amb aquesta única finalitat.

Durant les dues o tres primeres setmanes en Serafí, que aquest era el nom de l'industrial, baixava de Berga a Manresa gairebé a diari, però aviat va prendre compte de l'excés i amb bon criteri va espaiar els seus viatges fins deixar-los en setmanals. L'alternativa resultava òbvia: o bé es decidia a visitar menys a Olena o no li quedaria cap més remei que demanar cita al cardiòleg amb tanta o més freqüència. Poc alè, el seu, per a tants quilos d'humanitat.

Tant de temps lliure féu que l'emprenedora Olena busqués alternatives per a no avorrir-se i després de valorar pros i contres i trucar en consulta al Copacabana, la noia va decidir obrir negoci propi durant vuit hores al dia, de dilluns a divendres, posant-se al servei de qualsevol que volgués pagar cinquanta euros per mitja hora d'alegria. Una ganga vista la cotització de la vedella russa, cosa que el Gordu, que així era com es coneixia popularment a Berga el bo d’en Serafí, sabia de molt bona tinta.

Les coses van anar bé durant uns mesos; l'amo ―al carnisser li encantava que la seva nineta li digués d'aquesta manera― es deixava caure pel pisitu dissabte o diumenge, de manera que els dies feiners Olena feia i desfeia al seu gust.

L'últim dia de Tots Sants però, dijous a més a més, l'amo va tenir el capritx de deixar-se caure per Manresa amb intenció de sorprendre la seva nineta russa i de passada regalar-se una petita festa. La seva idea era fer un quiqui ràpid i tornar després a Berga amb temps de fer l'obligada visita al cementiri en companyia de la seva venerable mamà. Arribat a Manresa però, el sorprès seria ell.

En entrar al pisitu va trobar el saló a rebentar de gent de tota mena, tothom esperant el seu torn ordenadament i alguns, fins i tot, amb els cinquanta euros a la mà. El Gordu, que de ben segur era una mica obtús però no fins el punt d'ignorar que la saturació del mercat fa baixar immediatament de preu de la carn, va prendre Olena de la mà tal com la hi va trobar i a empentes i rodolons la va ficar en el seient del darrere del seu Mercedes; i fet això va engegar la directa i la hi va dur al Copacabana amb intenció d'exigir que li fossin retornats els diners invertits sota la ingènua promesa d'exclusivitat.

Ja en el Club fou rebut per un individu enorme i maneres tranquil·les, que molt cortesament el feu passar a un despatx de sostre sorprenentment alt i el més xocant, sense finestres. El rus el va convidar a seure en una greixosa butaca negra situada tot just davant d'un bufet també negre, on Serafí a penes hi encaixava. I fet això, d'un calaix d'un peculiar moble cilíndric, alt i estret... ―i amb rodes!― l'amfitrió va treure un got blau de metacrilat i una ampolla, i amb generositat gens habitual el va servir un whisky de malta abans d'acomodar-se a l'altre costat de la taula per escoltar les seves queixes en respectuós silenci.

Poc més tard, després d'haver parat atenció a tot allò que el seu client va tenir a bé de dir-li, aquell paio es va quedar pensatiu durant breus instants i tot seguit, sense perdre el capteniment, el va mirar fixament als ulls i li va dir: ves-te'n d'aquí si no vols que et fiqui dos tirrus en la teva boca de pueirco...

Després de concedir-li uns instants, els necessaris per a què pogués refer-se del xoc, l'ós es va aixecar amb posat que no admetia dubtes i el Gordu va comprendre que millor sortir d’allà cames ajudeu-me que arriscar-se a oferir una rebaixa.

Mai més Serafí..., es repetia el cràpula a sí mateix, un cop i un altre, mentre s’aferrava amb ràbia al volant del seu cotxe ja camí de Berga. Maaaai, mai més... escopia el Gordu mentre des de la ràdio El Fari se’n encarregava de posar fons musical a les seves amargues lamentacions...

«...Crusé lo brazos pa no matal-la, serré losojo por no llorar...
Temí ser débil y perdonal-la y abrí laj puertas de parenpá...
Vete mujé mala, vete de mi vera..., rueda lo mismito que una maldisión...,
Que Dios permita que el gachó que quieras pague tus quereres...,
Tus quereres pague con mala traisión».

I des d'aquell dia es va perdre la pista del Gordu en el Copacabana, on Olena fou acollida de nou com una filla pròdiga.