Més val bona fam que bon recapte (3)

10

Escolta Laura —va dir Jordi tocant-li lleugerament l’espatlla—, voldria que m’expliquessis una cosa... Com..., com ho faríem, això?
La Laura va girar el cap mentre es treia els auriculars de les orelles fent tota la impressió de no haver-lo escoltat.
— Sí...; que com ens ho muntem...? va repetir Jordi.
—El què…? va respondre innocentment la brasilera.
— Doncs què ha de ser, dona…?
— No t'entenc, Jordi. Què en vols dir…?
— Em refereixo al que em deies abans.... Això d’anar al lavabo... Ja saps…
— Ah perdona, de seguida m'aixeco…
— Eeei… Espera un moment dona, no corris tant que abans de tot voldria aclarir tres o quatre coses…
— Però, que no volies anar al lavabo…?
— Sí, sí, però abans discutim una mica l'assumpte, que jo encara tinc alguns dubtes…

La noia, que es va tornar a seure tot aparentant no entendre res de res, el va mirar amb mig somriure, com si es preguntés...: i bé? Jordi, per la seva part, responia a la mirada de la Laura de la mateixa manera, tot esperant mostres d'una complicitat que no acabava d'arribar…

A veure —va dir Jordi en comprovar que la cosa no rutllava—, com ho farem...? Tu, i t’ho dic sense segones, tens més experiència que jo en aquesta classe de negocis. En realitat jo ni tan sols sé com són els lavabos d'un avió; s’hi assemblen als del tren...? Als lavabos del tren de gran velocitat, en concret?

Absort completament en els seus assumptes, Jordi no va advertir la presència de l'hostessa marroquina, la de la camamilla, situada tot just al darrere de la Laura. Estava allà per assistir a una senyora obesa que ocupava el seient immediatament posterior al de la brasilera. El temps suficient però, per adonar-se’n de l'inusitat interès de Jordi pels lavabos de l'avió. Tants dubtes —pensava l'hostessa—, semblaven estúpids en algú que deia tenir ganes de pixar o del que fos. Per què no hi anava d’una punyetera vegada i ho esbrinava, així, sense més ni més...? Quina mena de preguntes eren aquestes...? Ja l’havia semblat abans, que aquest paio era un pèl rar. Tenia un no sé què, que no l’hi acabava d'agradar.

— Doncs, què vols que et digui —va dir la Laura responent l'última pregunta d’en Jordi. Sí, s’hi assemblen una mica als lavabos del TGV, però t'adverteixo que aquests són bastant més petits. L'espai aquí és mínim, just, molt just…
— Llavors, com m’hi hauré de posar…?
— Doncs, home, posa't com vulguis, com et trobis més còmode, que aquestes coses cadascú les fa com bonament pot, penso jo... És clar que les dones no tenim tants problemes: ens asseiem i au... Millor vas i ho comproves tu mateix, no…?
— Sí, sí, però imagina que jo em quedo dempeus... I tu...? Tu, llavors, que hi fas…?
— Ja t'ho he dit home, jo m'hi assec sempre…
— I diga'm, me la hi trec simplement o millor m’abaixo els pantalons…?
— Buenu, què vols que et digui, noi...? Això és cosa teva…
— I..., i una cosa més..., qui hi anirà en primer lloc…?
— Home, penso jo que el més lògic serà que hi vagis tu primer, ja que sembles el més acuitat…
—I tu..? Quan hi aniràs, tu…? Trigaràs gaire...?
— Va, home... Deixa ja de fer preguntes. Quan arribi el moment ja veuré el que faré… A tu no t’ha de preocupar, això.
— Perdoni senyor... Què li passa...? Què té cap problema, vostè...? L’està molestant aquest home, senyora?

L'hostessa, que fins aquell moment s’havia mantingut discreta i aliena a la conversa, es va veure obligada a intervenir davant la perillosa deriva que prenien les coses. El que acabava d’escoltar era absolutament inadmissible i ella havia estat ensinistrada per tallar de soca-rel aquest mena de situacions. La conclusió era òbvia: l’actitud d’aquell sujetu envers la seva companya de seient havia esdevingut tan grollera com intolerable.

—I vostè, si realment té tanta necessitat d'anar al servei, vagi d'una vegada i deixi's de galindaines...! Sàpiga que el seu morbós interès per una cosa que tothom fa en privat i que vostè no té el menor reparo en airejar als quatre vents, és una indecència i un insult, especialment per a les dones —va tallar secament l'hostessa.

Tot d’una es va imposar un silenci sepulcral a primera classe. El passatge en ple i molt especialment les dones, acabava de prendre nota de la presència d'un pervertit a bord, d’un d'aquests desgraciats que creuen tenir dret a vacil•lar a tota dona que travessa pel que ells entenen que és el seu territori de caça. Un pocavergonya, en suma.

Mut i paralitzat pel xoc, Jordi no encerta a comprendre com ha pogut ficar-se en un embolic tan ignominiós. No entén res del què ha passat i l'ambigua actitud de la Laura no ajuda gens ni mica, precisament. I si abans de la intervenció de l'hostessa el nostre amic no es trobava ja prou desconcertat, per acabar-ho d'adobar només faltava aquesta poca-solta ficant el nas on no devia.

Però, què és el que s'ha cregut aquesta estúpida...? Mai no m'havia sentit tan humiliat, tan ofès! —pensava Jordi mentre feia una discreta ullada al seu voltant per assegurar-se que els altres passatgers tornaven cadascú als seus assumptes—. Presentaré una queixa a la companyia... I ara! Exigiré una explicació i una disculpa formal! Serà arribar a Rabat trucaré al meu advocat... I tant que sí...! Mai no m’havien insultat fins aquest punt...!

I a tot això i mentrestant, què fa, la Laura...? La brasilera s’havia tornat a tancar en la seva música i llegia despreocupadament la revista de sempre, com si res no hagués passat.

Però, buenu, què collons està passant aquí...? Què significa tota aquesta merda...? —pensa acaloradament Jordi mentre la seva indignació s’enfila per moments—. Significa això, que del que s'havia dit, res de res...?

Nerviós, gairebé colèric, Jordi clava la seva mirada en la Laura tot esperant que ella se n'adoni i reaccioni d'alguna manera. Confiant en rebre alguna explicació; el que fos. Qualsevol cosa, tant se valia... Però la brasilera no semblava estar per la labor. O bé se li escapava el seu cabreig o senzillament l’estava ignorant a propòsit.

Laura... Lauraaa!, —remugà finalment Jordi mentre li treia l'auricular de l'orella dreta.

La dona, sense immutar-se, es va girar somrient angelicalment.

— Sí, què hi ha...?
— Com que què hi ha? És que no tens res a dir-me...?

Després d'un curt silenci que Jordi va viure amb una incomoditat palesa, la Laura va lliscar la mà fins a la seva cama i va dir, —significa això que ja t'has decidit...?

Les seves paraules van deixar Jordi perplex, descol•locat per complet. Ell havia pensat que... Per un moment havia arribat a creure...

Casumlolla...! L'estúpida de l’hostessa m’ha fet perdre l’oremus; és evident que he confós les coses i m’he passat. Encara sort!, —va pensar alleugerit. Per fortuna les aigües tornaven a llera i Jordi va poder respirar més assossegat.

— Sí, ja m'he decidit; era el que pretenia dir-te quan aquella cretina es va ficar on no la criden per a deixar-me públicament com un degenerat. Intentava aclarir la manera de dur a terme el nostre acord...
— Ah, ja hi veig —el va tranquil•litzar Laura. Bueeeno; a veure, deixa'm pensar, —va prosseguir la brasilera—, ara com ara serà millor deixar que les coses es refredin una mica per a no cridar l'atenció; l'ambient està una mica enrarit, no trobes...? Dintre d'una estona, quan acabin de servir els àpats i totes les auxiliars estiguin reunides a l’office, allà, a la cua de l'avió, ens aixequem discretament l’un darrere l'altre i hi anem als serveis de davant; aquells..., els veus, oi? Sí home, estan darrere de la cortina. Jo aniré en primer lloc mentre tu romans atent per a veure on hi entro. T’esperes dos o tres minuts i després hi vas tu. Tancaré la porta però no passaré el pestell. Fàcil, oi...?
—Sí, sí, és clar...

11

Fa més de vint minuts que el Jordi i la Laura van ultimar els detalls de la seva excursió als lavabos. El grupet d'hostesses xerra animadament a l’office des de fa una estona però la brasilera ni es mou ni sembla tenir el menor interès en fer-ho. Jordi, talment com abans, est`cada vegada més nerviós, més inquiet. La impaciència se’l menja; es remou disgustat en el seu seient, estirant el coll de tant en tant per a observar aquí i allà i comprovar que tothom està en les seves coses, aliè completament al que passa al voltant. Resulta desesperant, ara és el moment propici i no comprèn perquè la Laura segueix impertorbable al seu costat, com si la cosa no fos amb ella. La seva passivitat l’exaspera, l’està duent a la vora de l'atac de nervis. Un altre cop.

O és ara o mai, cony! —rumia Jordi, més encabritat que mai— Per què no es mou la jodida? Per què haig de ser jo qui estigui pendent de la qüestió, qui se n’ocupi…? Al cap i a la fi tot plegat ha estat idea d'ella... Ella m'ho ha proposat i ella ho ha planificat. No entenc perquè ara es fa l’orni…

Però la preocupació de Jordi no té fonament perquè Laura s'aixeca per fi i es dirigeix tranquil•lament cap als serveis per a desaparèixer darrere la rígida cortina que separa els lavabos de la primera classe. Jordi, visiblement més serè després de comprovar per segon cop com els seus temors resultaven infundats, l'ha seguit amb la mirada, atent al més petit detall.

No obstant això i a pesar que ha fet mans i mànigues per a no perdre-la de vista, no ha arribat a distingir en quina de les dues cabines ha entrat la punyetera. —Maleïda cortina... — Però tranquil, Jordi, tranquil, perquè si no és en una serà a l'altra. D'aquí a un minutet o potser dos, en tindràs ocasió de saber-ho. Només serà un moment…

Des que la Laura va desaparèixer darrere la cortina, Jordi no ha deixat d’atiar amb impaciència el seconder del seu rellotge tot esperant el moment de reunir-se amb ella. Quant la noia va deixar el seu seient per anar al servei al nostre home li va faltar temps per instal•lar-s’hi; no volia malbaratar ni un segon més del necessari per a cobrir les aparences.

L’ansiejat moment arriba per fi i Jordi fa el posat de sortir al corredor però, hòstia! No hi té més remei que recular en topar-se amb algú que, venint des del darrere, l'hi impedeix el pas... Es tracta d’un home gran i corpulent que es mou amb evident dificultat en les estretors del passadís de l'avió. Jordi sospira frustrat perquè no té més opció que esperar que aquest home passi, abans d'incorporar-s’hi al seu torn.

Arribat el moment s'aixeca i surt, i comprova amb disgust com el vell camina molt a poc a poc, basculant d'un costat a l’altre, buscant recolzament en la capçalera de cada butaca que troba al seu pas. La seva malaptesa molesta a alguns passatgers, però aquests canvien immediatament la seva severa reacció inicial per un gest de solidaritat en constatar que es tracta d'un invàlid. Tots els ocupants dels seients de passadís, tots sense excepció s’aixequen i presten ajuda al vell així que noten la seva proximitat. Jordi, en canvi, més ben situat que ningú a l’esquena d’aquest home, ofereix més aviat la impressió contrària...

No, no és que l’empenyi exactament, però la impaciència i les ganes d’estar amb la Laura el fan caminar tan pròxim, tan enganxat al vell que es diria que el va empaitant... A més, el cert és que només amb la cara ja paga, cosa que no ajuda en absolut a arribar a cap altra conclusió que no sigui la dita. I és que per dintre Jordi s'està cagant en el vell, en la seva incompetència i en les inoportunes ganes de pixar que l’han dut fins allà en el pitjor dels moments possibles. Amb tot però, Jordi s’aguanta.

—Què hi farem, paciència —es diu a si mateix—; pam a pam, que en aquesta vida tot hi arriba.

Embardissat completament per la seva excitant expectativa, Jordi només té ulls per a escrutar, ansiós, les ombres que percep darrere la desitjada i al mateix temps odiosa cortina, sense reparar que la punta de la seva sabata acaba de fregar molt lleument el taló del vell, prou però per a entrebancar-lo i fer-li perdre l'equilibri.

El discapacitat, sabedor de la impaciència de qui el succeeix i extremament nerviós per aquesta raó, jura per la seva mare davant el que ell entén com a una envestida i fa dues o tres atropellades gambades abans de girar instintivament el tors i desplomar-se com un fardell sobre dues venerables senyores marroquines que ocupen la segona fila de seients.

La maniobra, sorprenentment acrobàtica per a un home carregat de xacres, resulta calamitosa, desastrosa... Les dones atropellades xisclen a l’uníson i s'estrenyen l’una contra l'altra i les dues contra la finestreta de l'avió... Tothom s'aixeca immediatament atret per l’avalot i en un tres i no res el passadís acaba esdevenint el camarot dels germans Marx.

Mentrestant, el vell, encaixonat de cap per avall entre les emmitjonades cames de les senyores i els ferros dels seients davanters, no deixa de bramar entre dolorosos laments:

— Socorruuu...! Cabróoo...! Ajuuuda...! Detinguin al terroristaaa...!

L'escàndol és majúscul i el pitjor de tot, el vell ha pronunciat la paraula maleïda.

Que hi ha un terrorista a bord...? —pregunta una veu anònima tot alarmada.
Terroristeees...! —crida la massa embogida.

El pànic s’obre pas a batzegades entre els porucs i els despistats. La cridòria de l'accidentat, de les atropellades i de la resta de passatgers de primera classe i els escarafalls dels més ben dotats per a l'art dramàtic desfermen l'alarma entre la tripulació que, sense saber-ne exactament què punyetes està passant, surt en ple del seu refugi de popa i a corre-cuita es dirigeix cap al tumult de proa.

Un motí, és un motí...? —es pregunta el sobreexcitat sobrecàrrec, aquell jovenet engominat i embafador que va rebre Jordi i el va acompanyar fins al seu seient. Amb tanta gent pel passadís els tripulants no poden veure res i a penes podran acostar-se al compartiment de primera classe.

Ja us ho vaig advertir jo, que no servíssiu aquella llet! —retreia el sobrecàrrec a les hostesses que el seguien mentre el noi es fotia de manotades amb tot aquell que trobava pel camí.

El creixent embús de gent amuntegada i en plena agitació a la part davantera de la cabina de passatgers, amenaça amb desestabilitzar la nau davant els nassos del sobrecàrrec que, sabedor del perill, perd els nervis i xiscla com una damisel•la.

—Seieu, collons, seieu..! Merda de patuleia, la mare que els va parir...! Que l'avió pot cabotaaar...!

Cabo-quèee...? —És el caos, la ruïna. Tothom crida tothom. Tots pretenen que els altres callin i seguin, però ningú no en dóna exemple. L’anarquia i la por campen a plaer i s’estén per tot arreu fins arribar als passatgers de cua, que se sumen a la convulsió general sense tenir ni idea del que succeeix.

Precisament allà, en classe turista, els més histèrics forcen el receptacle de les mascaretes d’aire i se les enduen a la cara aspirant com a bojos mentre s’arrauleixen en els seus seients amb les mans a la nuca, tancant els ulls i serrant les dents. També n’hi ha qui rescata a tota pressa l’armilla salvavides de sota la butaca i malda contra els seus veïns per sortir al passadís amb intenció a col•locar-se-la. La gent s’empenta, es trepitja, s’esgarrapa..., s’insulta. Les mamàs protegeixen els seus fills entre els braços i molts, molts preguen en veu alta demanant clemència a Déu, nostre Senyor. Resulta inevitable rememorar la imatge tòpica de les pel•lícules de catàstrofes aèries, aquell caos generalitzat que anticipa la caiguda en barrina de l’avió.

Asfixiat pel desordre regnant Jordi no triga gaire a perdre els papers. L'ansietat el sobrepassa, s'ha marejat, té basques i a penes no pot moure's comprimit per la munió desenfrenada de gent que tapona la primera classe. Algú, algun malvat protegit per l'anonimat del vociferant tumult, l’ha ventat una traïdora puntada en el genoll esquerre que gairebé el fa caure a terra. I ara una altra de més forta, aquesta vegada una mica més amunt, en plena cuixa. Si arriba la tercera segur que no hi falla atesa la progressió de l'agressor després de dos intents fallits.

Seria la gorda, l'agressora, la que s'asseu darrere la Laura...? No, malament rai perquè la gorda, que a més és baixeta de mena, s'ha endropit ben bé al damunt de Jordi i a voltes li penja del coll i a voltes no, ofegant-lo sempre amb les seves grassonetes mans entre histèrics i aguts xiscles clavats just a cau d’orella.

A Jordi només li deixen el recurs de cridar i bé que se'n aprofita..., —les meves pastilles, que algú porti les meves pastilleees...! — vocifera mentre és sacsat, escanyat i patacat com un putxinel•li de dos rals.