La cita

1. Feia molt de temps que en Timu no experimentava res de semblant. Estava emocionat; frisava per l’arribada d’aquest moment d’ençà que es va llevar; des de llavors notava un lleuger pessigolleig a l'estómac, una sensació d’allò més excitant que li feia rememorar les nits de reis de la seva infantesa... I l’hi encantava.
Tanmateix els minuts passaven i ella no donava senyals de vida.
Un quart d’hora de retard; el trànsit, segurament; és dissabte i ja se sap.
Les pessigolles...
Puntual com de costum, amb l’autoestima pels núvols i amatent a l’aparició de qualsevol cotxe que li recordés un Golf, Timoleó Marquès és la viva imatge del triomfador; d’un triomfador una mica impacient, és veritat. La cara alta, l’esguard viu, expectant, la seva mà dreta sosté una flamant borsa esportiva que conté una tovallola de bany, protector solar, un mallot i unes xancletes, just el que cal per a un matí de platja; l’esquerra llueix un Seiko espatarrant que pres d’un evident nerviosisme no deixa de consultar ara sí i ara també.
La noia no trigaria gaire a arribar i Timu tenia un pla; l’havia anat madurant d’ençà que van quedar, dijous passat. S’estarien un parell d’hores a la platja de Sant Sebastià, la de tota la vida i després, si tot hi anava com esperava, farien un vol pel barri de camí a la Marina del Port Vell, un bon lloc per a fer l’aperitiu. La guinda la hi posaria el Salamanca, on la convidaria a la millor paella de la seva vida; pensava que en ser estrangera, la noia, agrairia una bona incursió pel bo i millor de la Barceloneta i, ves a saber, amb una mica de sort igual es trobaven amb en Bernardo Cortés...
I en acabar de dinar..., el que Déu vulgui.

Timu Marquès anava sobrat de raons per a voler oferir el bo i millor de sí mateix; és veritat que ja s'havia vist en altres ocasions amb aquesta noia però, la d’avui era la primera oportunitat que se li presentava de passar el dia amb ella i estava convençut que podria treure alguna cosa més que un petó, d'aquesta anhelada trobada.
Semblava lògic que no volgués deixar res a l'atzar i dijous mateix, assegurada la cita, li va faltar temps per a deixar-se caure per Furest. Fent bo el seu caràcter insegur va voltar i voltar i després rumiar-s’ho com si la seva vida depengués d’aquesta l’elecció, es va decidir per un fredperry rosa pàl•lid i uns pantalons marí de llana freda que a jutjar per la caiguda es dirien fets a mida si no fos per un petit detall... I és que vistos des de la reraguarda l’hi feien una mica de bossa; no gaire cosa, però. Amb tot, Timu va donar per ben gastada la calerada que hi va haver de pagar, i això és el que compta al capdavall.
Llàstima de sabates; també eren noves i potser per això li estrenyien una mica pel davant, sobretot la dreta. Com és natural la primera idea fou comprar-se’ls del seu número, els mocassins, però, en ésser blancs, el bo d’en Timoleó va pensar que semblarien massa grossos si se’ls duia del quaranta-quatre, com hauria estat de llei. Cegat per un desmesurat afany de coqueteria va optar per un número de menys sense pensar que aquestes coses solen passar factura tard o d’hora. Molt de peu per algú tan magre i de poc més de cent setanta centímetres d'alçària...
Tanmateix i a la vista del resultat tampoc semblava un preu tan absurd, sigui dit això amb totes les reserves perquè el dia acabava de començar. En qualsevol cas l’home feia goig només de veure'l i això l’hi aportava una seguretat en sí mateix que es reflectia en la seva mirada, en l'expressió de la seva cara. Ningú no hauria dit que es tractava d’un idiota rematat.



2. Existeix una perversa relació entre el temps i l'experiència, o més ben dit, entre el temps i les lliçons que procura l'experiència. Es tracta d’una connexió omnipresent i subtil a la vegada i que no tothom sap o pot controlar.
Passen ja vint minuts de l’hora convinguda i el nerviosisme ha anat modulant l’estat d’ànim d’en Timu fins extrems que comencen a ser preocupants. Està inquiet, massa inquiet, a dos passos de la histèria; la noia no apareix per enlloc i aquelles grates pessigolles inicials han desembocat en un quadre d’ansietat que amenaça corroir-l’hi les entranyes com un corcó.
El disgust, cada cop més acusat, fa treballar febrilment el seu cap i no pot evitar davallar als inferns i barrejar desigs i realitat. Cada mirada al Seiko és un cop de mall a l’esperança. La desil•lusió, més i més feixuga a cada instant, és una piconadora que ensorra les seves expectatives mentre posa al descobert records que romanien perduts, esborronats en el racó més inaccessible de la seva memòria; i tot a una velocitat desaforada, sideral...
Manolitaaa...
És el problema de ser idiota, que t'ocupa tot el temps.
Feia tant de temps que Timoleó no pensava en Manolita... Tant de temps...!
I ves per on que se’n recorda d’ella ara i aquí, mentre perd el temps davant la puta Diputació tot esperant algú que segurament mai no vindrà!
I amb aquesta merda de bossa esportiva a la mà, que comença a pesar com un dimoni...!
Manolita... Ai Manolita, on pararàs ara...?
El temps vola; quatre anys i mig han passat ja des que en Timu i la Manolita es van veure per última vegada...
Quatre anys i mig des que Timoleó Marquès va poder follar per últim cop...
Massa temps...
Pots mirar-lo com vulguis però, quatre anys i mig sense clavar un clau és realment molt de temps...

Però, alto... Altooo...!
Ja n’hi ha prou d’això...!
Sí, d’acord..., és veritat que en Timu és un pessimista, un torracollons de l’hòstia; al cap i a la fi és el seu tarannà. Però ja n’hi prou; donem per bona la idea del trànsit... Donem-l’hi una oportunitat a la noia. És dissabte... Mira... Mira com està el trànsit!
Ara, gràcies al cel i a que la hi va conèixer, tot sembla indicar que Timu podrà posar fi a la seva forçada abstinència sexual.
Conèixer aquesta noia fou un cop del destí que Timu encara no s'explica i pel qual no té més que lloances per a l'Altíssim. Ell, sempre afectat a la seva tradicional mala fortuna, no se’n adona que les coses potser comencen a canviar.
I és que el nostre home mai no va tenir sort a la vida. A la seva edat la joventut ja comences a veure-la pel retrovisor i sempre, des de la més tendra adolescència, la seva existència havia estat marcada pel signe de la solitud. O gairebé sempre, perquè hi va haver una època, llunyana ja, que Timu arribà a estar promès.
Puri, es deia la noia.
Tanmateix les coses mai no anaren bé entre tots dos i després de tres llargs anys de castos festeigs, la Puri el va deixar plantat quan Timu es va atrevir a insinuar unes ganes irrefrenables de prendre’s una bestreta a compte de la nit de noces.
Puri, escandalitzada com solament s'escandalitza la perfecta gregària de l’Opus, es va apartar del seu xicot com d'un empestat i a Timu, despitat, humiliat i per sobre de tot acalorat, li va faltar temps per a anar-se de putes i esplaiar-se a gust.
Una pena, perquè se l’estimava molt, a la Puri, i l'home ja havia fet els seus plans.
Per aquella època en Timu tenia vint-i-sis anys i aquell crebant el va arrossegar pel camí de l'amargura fins ben entrat en la trentena. Fora de sí uns dies i deprimit la resta, al llarg d'aquells anys Timoleó va visitar amb metòdica regularitat un reputat prostíbul del carrer d’Escudellers, on arribarien a ser cèlebres la seva ombrívola personalitat i els seus escassos dons per a la resta d’assumptes. I tant va ser com ho explico, que la madam va resoldre cobrar-li el doble perquè no havia dia que no deixés deprimida a la noia de torn i després, la pobrissona, no s'hi aplicava com devia. Malgrat tot les noies se’l sortejaven perquè passar un parell d'hores amb ell era com prendre's un descans enmig d'un bombardeig.
El llagrimetes, l’hi deien, fins que un bon dia va obrir la porta de casa seva a uns desconeguts i de sobte va veure la llum. I des d'aquell joiós dia Timu va seguir la crida de Jehová, donant viu testimoniatge de la seva paraula de porta en porta. D’ara en endavant el temor de Déu guiaria els seus passos, se’n oblidaria de les putes i es dedicaria a predicar en companyia d'una parella de conversos, força veterans en aquestes lluites.

I d’aquell abatut i miserable Timu va ressorgir un home nou, en Timoleó, amb tots el ets i uts. Timoleó Marquès, com el seu pare, com el seu avi... I probablement com a molts altres abans d’aquests.
Un capritxós cop del destí va creuar els camins d’en Timoleó i la Manolita, que a partir d’aleshores seria companya de prèdiques juntament amb l’Antoniu, el seu marit, un home afable que tenia la particularitat de mirar una mica de biaix, cosa que sense arribar a ser inquietant sí que l’hi afegia un no sé què pertorbador a la seva presència.
En Timoleó va trobar en aquelles rondes domiciliàries de prèdiques l'equilibri que sempre li havia faltat en la vida fins que un dia, passats sis mesos d'incansables arengues dominicals a tres, la Manolita va aparèixer tota sola.
En l'interessar-se Timoleó per la causa de tan inesperada absència, la dona va respondre que l’Antoniu havia recaigut en “allò” seu i que ja no vindria a predicar amb ells durant un temps; fins que no es recuperi, va concloure.
Timoleó mai no es va atrevir a preguntar a la Manolita què culleres era allò seu, allò de l'Antoniu, però va acabar sabent per boca d'altres adeptes que el seu marit sempre havia estat un incorregible i contumaç borratxo.