Més val bona fam que bon recapte (2bis)

7

— M’hauràs de perdonar; no he volgut ser groller, abans. Em dic Jordi i ho creguis o no aquest és el meu primer viatge en avió. Es nota, oi…?
— Home...; el que no pots ocultar és que vas una mica espantat, respon la noia amb un somriure mentre encaixa la mà que li ofereix el seu company de seient.
— I com és això…?, pregunta.
— El què…?
— Que sigui aquesta, la primera vegada...
— Ah! És clar... És que tinc fòbia a volar i fins avui ni ho havia intentat...
— Carai; això deu ser fotut i em sap greu, perquè t’ha de limitar molt, oi…?
— Sí, és veritat que m'impedeix viatjar lluny, però ja fa temps que m’he fet a la idea i...
— I com és que ara estàs aquí…?
— Qüestió de feina; no he pogut evitar-ho. Substitueixo al que en realitat s'encarrega d'aquests assumptes. Està malalt, o almenys això és el que hi diu...
— I en què treballes…?
— Me n’ocupo de la distribució comercial a la meva empresa, de l'obertura i consolidació de nous mercats a escala domèstica. En realitat no surto gairebé mai de la península...
— Doncs ara ho fas d’allò més bé...
— Com...?
— Volar, sembla que ja estàs bé...
— Buf...! No t’ho creguis, això; n'estic fet un feix de nervis. Tinc l'estómac a tocar dels peus i tremolo com un flam. Si no fos per tu, crec que m'hauria mort d'un atac de pànic...
— De debò...? Ho dius per les meves tetes…?
— No, no... Em referia a la teva companyia... Però, si vols que et sigui sincer el cert és que les teves tetes han ajudat, i força...

Laura esclata en una riallada i diu, —mira, si et serveix d'alguna cosa, potser jo puc ajudar-te a superar les teves pors...
— Estaria bé i no saps com t'ho agrairia. Ets metgessa, potser…?
— Nooo, i ara...; sóc model, jo. I actriu quan es presenta l'ocasió, tot i que de moment només he fet publicitat i alguna que altra aparició en televisió. És una vida difícil, la competència és salvatge i haig de fer el que es presenta.

Dit això la Laura buscarà dins la seva bossa i l’hi allargarà una elegant targeta: “First Class International Escort; Barcelona-Paris-London”. Jordi mirarà la cartolina sense entendre exactament el que ofereix la Laura.

— És..., és la teva agència? pregunta.
— Sí; això és, si més no ho és ara com ara, respon la noia. Si mai necessites companyia, truca i demana per mi.

Arribats aquí, les coses semblaven una mica més clares. Seguirà un llarg silenci i només la sobtada aparició d’una hostessa farà que Jordi surti de l'estat de consternació en que s’havia sumit.

— Cafè...? pregunta rutinàriament la tripulant.
—Mansanilla! va fer Jordi d'un estirabot. Què podria ser una mansanilla..? va insistir tip d'impaciència.
— Una què...? tornà a preguntar la jove marroquina tot desconcertada.
— Ca-ma-miiilla, hòstia…, l’hi torna, amb evident alteració de veu. I no em digui ara que és la primera vegada que li'n demanen...
— Com...?
— Camomille, corregirà la Laura en francès.
— Ah! Bien sur, madame, agraeix l'hostessa mirant Jordi com els fesols abans de girar cua.
— Gràcies...
— No hi fa res, home; estàs una mica nerviós, això és tot, però, per què demanes aquesta porqueria…?
— Perquè el meu estómac no està per alegries; no exagero gens ni mica si et dic que d'aquesta no crec que me'n surti.

L'auxiliar va tornar amb una safata on hi havia una tetera daurada i una petita tassa de porcellana acompanyades d'un assortiment de pastes semblants a les de te, i sucre de diverses classes; privilegi de viatjar en primera. La Laura aprofitarà el moment i demanarà un simple expresso. Tot seguit es farà el silenci entre tots dos fins que l'hostessa no torni de nou, ara amb el cafè, i continuaran si fa no fa de la mateixa manera mentre apuren les begudes. A tot estirar un intercanvi de mirades inexpressives. Mentrestant, la Laura pensa que el paio del seu costat podria esfondrar-se en qualsevol moment; estava pàl•lid com la lluna i cada cop que volia deixar descansar la tassa sobre el plateret es produïa un tritlleig delator que no augurava res de bo.

— Puc fer-te una pregunta? gosa dir Jordi, finalment, trencant la callada amb un agut fil de veu que fins i tot a ell deixa sorprès.
— I és clar que sí… Tu mateix...
— Tu també viatges a Rabat per feina…?
— No, i ara...; només vull descansar uns dies... Tinc una bona amiga a Casablanca i penso passar una setmana amb ella mentre em recupero. Ja t'he dit que acabo d'operar-me…
— Sí, sí; ja m'ho havies dit…
— Com molt bé pots imaginar, jo no puc treballar en aquestes condicions…
— Sí, sí, sembla natural... Buenooo, volia dir que...
— És una part molt important del meu instrumental de feina. Comprens, oi...?

Passats uns segons tots dos esclataran en una relaxant riallada abans de tornar cadascú als seus assumptes. La Laura remenarà a la seva bossa buscant una llima d'ungles i Jordi girarà la cara cap la finestreta abans de tancar el ulls i recolzar el cap per intentar gaudir d'aquests moments d'assossegament.

Amb tot, la tranquil•litat de Jordi no es perllongarà gaire abans que no comenci a remoure's novament en el seient, inquiet i sobretot nerviós. Resulta inevitable; quan perd la distracció el vencen els seus fantasmes. Sua a ulls vista i comença a mostrar clars símptomes d'ofec. En intuir el panorama que li venia a sobre, la Laura l’ajudarà a afluixar-se el nus de la corbata i descordar-se el botó del coll de la camisa. Sí, una mica millor, ara. També l’hi dirigirà el doll d'aire fresc del condicionador i això contribuirà a millorar una mica més la situació. L'ajuda de la noia és ben rebuda i Jordi, a poc a poc, sembla que recupera l’alè.

— Vols que cridi l'hostessa…?
— No; no cal, deixa'l...; són nervis, només nervis; no cal que ningú faci res, em trobo bé. De debò que em trobo bé, contesta abatent el seient i aclucant els ulls.

Malgrat tot caldrà que passin alguns minuts abans que l'atac d'ansietat no vagi remetent i sigui suportable... Aleshores Jordi respirarà més acompassadament i recordarà el consell del seu metge.

8

— Cu...lleres...! Però què...?
Passat el sobresalt inicial Jordi acuita els sentits i es posa tens. No entén el que està passant i tampoc no s'atreveix a obrir els ulls. Ben al contrari, amagarà la cara contra la finestreta i esperarà veure-les-hi venir. Laura —només podria ser la Laura—, li..., li està acariciant la cuixa...?
— Però, què hi fa...? rumia a mil per hora, tot desorientat. I jo..., què deuria fer, ara? I ella.., què esperarà que faci, jo…?

Tot de cop massa interrogants i cap explicació lògica a mà. Desconcertat, ofuscat completament, superat de llarg pels esdeveniments, Jordi opta per no fer res. No farà res perquè al cap i a la fi tampoc no n’hi ha res a fer llevat dir-li a la Laura que pari, i no és això el que ell desitja precisament. A més, menuda papereta. Ella pensaria que és idiota de mena, un ingrat o una cosa encara pitjor: un estret. La hi deixaria fer com si no-res, com si la cosa no fos amb ell. Continuaria amb els ulls tancats i gaudiria del moment surti el sol pel Tibidabo.

El que s’esdevé tot seguit és… Com, com us ho diria…? Agradable, bastant agradable... No, no, molt més que això; és sensacional... I ara...? Apassionant, és apassionant...! Però què hi dic home? És l’hòstia! I tant que sí...!

I ves per on, iniciat en el camí del nirvana de forma tan inopinada, Jordi es va oblidar completament del seu problema i fins i tot d’on estava. La Laura, Déu beneeixi al Brasil, passava lentament la seva mà de dalt a baix recorrent la seva cama esquerra en tot el que li abastava el braç, a poc a poc, sense forçar el gest. Primer la pujava per l'interior de la cuixa fins l'engonal, alternant amb rara habilitat el frec de les seves ungles amb una lleu pressió de la punta dels dits. Després la baixava si fa no fa de la mateixa manera, ara per sobre de la cama fins arribar al genoll... I així una vegada, i una altra...

El resultat de tot plegat és relaxant i suggestiu a parts iguals però, sobretot és excitant, força excitant... Sense saber-ne com el temps ja no existeix i Jordi ―on millor que entre els núvols?― ha començat a creure en els miracles.

— A la merda les pastilles! Pensa, tot eufòric i més content que un gínjol. Quan li ho expliqui al seu metge no el creurà. Però, compte, que del relaxament inicial ara sembla galopar cap a un estat d'enardiment cada cop més eloqüent.

— Pensaments positius; ha! Jo diria que això és força millor que un pensament positiu!

I no li faltava raó. La conseqüència no es feu esperar i per moments Jordi li va deixant a la Laura menys cuixa on acariciar a canvi d'oferir-li una creixent i palpitant alternativa. La brasilera però, lluny d'immutar-se davant tan exultant aparició, no té el menor problema en acceptar l'oferiment i prosseguirà com si res no hagués passat amb la seva voluntariosa i caritativa obra.

Les carícies continuaran amb algunes variants fins endur el feliç beneficiari a la vora de l'èxtasi, tot just a la vora i ni un mil•límetre més enllà perquè, quan l'explosió de plaer sembla imminent la Laura s’atura inesperadament, pren una revista de la borsa del seu seient davanter i es posa a fullejar-la amb indolent parsimònia, com si la cosa no fos amb ella.

Desconcertat, Jordi esperarà uns instants sense saber a quina carta quedar-se.

— I ara...? Què ja s’ha acabat, el bròquil...? es pregunta impacient i recelós alhora. Quanta incertesa, la seva...! Mai, fins aquest moment, se l’hi havia fet el temps tan elàstic.
— Hauria d'obrir-los ja, els ulls...? I és clar, hauré de dir-li alguna cosa...! Joder, per què s'haurà parat...? S'haurà molestat, potser...? I un be negre! Però..., si ha estat ella, la que ha començat...!

Quina papereta. Si abans que la Laura li fes el seu inesperat regal Jordi se sentia com un nen espantat, a hores d’ara és un nen frustrat i a la vista queda que no està prou segur de quina de les dues coses és pitjor... Tot és confús i fastigós; una merda, una autèntica merda, una... Després de rumiar i rumiar mil sentiments de culpa el nostre amic es decideix per la sortida més fàcil; fingirà estar endormiscat i buscarà refugi en els seus pensaments durant una bona estona. I aquesta vegada ja no l'hi semblen gaire positius.

9

— Uuug!

Un esbufec greu i ronc fa girar la Laura. Al seu costat Jordi s'inclinava bruscament cap endavant amb els ulls desorbitats i els braços creuats sota l’abdomen. L’home, pres d’un atac de pànic, bleixava ben bé com una partera.

— Aaag... Crec que m'ofego..., arriba a mussitar amb evident dificultat.
— Au maco, que això no és res; tranquil home, respon Laura intentant asserenar-lo.

La recent frustració sumada a les seves pors ancestrals havien submergit Jordi en un pou d'ansietat i misèria moral sense parangó. A hores d’ara pensa que es morirà; n’està convençut.

Per fortuna la noia se sentirà commoguda per les penúries del seu veí i l'hi caurà lleument al damunt per oferir-li una altra mostra de les seves habilitats... Les moixaines de la brasilera foren un salvavides per al nàufrag d'en Jordi, que va notar amb una estranya barreja de plaer i alleujament com les llargues ungles de la Laura l'acaronaven suaument, gairebé amb tendresa, primer pel cap, després per la nuca i finalment tot al llarg de la columna. El temps, sempre el temps, ara de bell nou evaporat... —Au, vinga reiet, que això ja està fet...!— l'hi mussitarà la Laura a cau d’orella mentre Jordi tornava a notar la seva mà per l'entrecuixa. Embolcallada en calfreds de plaer, la pau espiritual tornà de nou a la turmentada i esquizofrènica ànima d’en Jordi. —Relaaaxaaa’t, li semblarà escoltar des del nirvana estant...

—Mira..., interromprà sobtadament la Laura quan la seva feina començava a donar fruits i Jordi mostrava els primers símptomes d’excitació, —...deixa que et faci una pregunta: digue’m, tot plegat, que això no t’agrada i que no et faig sentir bé? I dient això Laura li fa una palmadeta a la cuixa i retira la mà tan de sobte com la hi va posar.

Al pobre Jordi no li calien paraules per contestar perquè els seus gestos eren prou eloqüents. I tant, que el relaxava! Més que això; força més que això!

No calia més. Visiblement satisfeta amb la resposta obtinguda, la Laura va somriure com una nena entremaliada i acostant novament la boca a la seva orella li va dir: —escolta guapo, si et ve de gust me'n encarregaré de que facis un viatge d’allò més distès i agradable; et puc garantir que serà el millor viatge de la teva vida. M'has caigut bé, saps? i em fas una mica de pena. Pensa-t’ho i em dius alguna cosa, d’acord?

No havia acabat encara la noia de parlar i una lleu taquicàrdia va venir a completar el llarg catàleg de símptomes angoixants que Jordi suportava des que va embarcar.

— Què vol dir, amb això d’encarregar-s'hi...? va pensar immediatament, ignorant un cop més les seves misèries.
— A veure, significa això que està disposada a acaronar-me la cama mentre duri el viatge…? Menuda idea, joder! Com vol que una cosa així no m’agradi? Però..., tot plegat és absurd…! M'acabaré cansant i a més, l’enxamparien en plena feina. Tard o d'hora alguna de les hostesses se n'adonaria i em sentiria avergonyit. Buenu, alguna de les hostesses o qualsevol d’aquests imbècils d’aquí al costat, que no deixen de mirar-la. Només de pensar que la sorprenen tocant-me el paquet i… Però no; no pot ser, home. De cap manera… Vinga ja! Dec ser imbècil, jo...! Com he pogut pensar en una cosa tan ridícula...? Em fa l’efecte que encara vaig una mica embravit i desvario. Segur que la Laura es refereix a una altra cosa…

Jordi va continuar entretingut en el seu monòleg interior durant alguns minuts, completament absent; valorant, considerant, especulant...

— Bé, què hi dius...?
— Què…?
— Que què hi dius? Et sembla bé...?
— Em sap greu Laura, però és que no he acabat d’entendre el que m'has dit; a què et referies exactament...
— Doncs és ben senzill; hi anem plegats al servei i te la xuclo durant una bona estona. Et deixaré tan relaxat que t’oblidaràs completament de les teves preocupacions per volar. I només per cent euros... I si cal hi anem un parell de cops; el que calgui. Cent cada vegada… Faràs el millor viatge de la teva vida, t’ho garanteixo... Au maco, rumia-t’ho!

Més clar, l'aigua. El nostre amic, la boca oberta, es va quedar mirant el sostre de l'avió, meditabund, excitat per la mera proposició. Mmm, Jordi ja s’imagina dins del lavabo amb la brasilera... Per començar la idea li resulta d'allò més excitant. Però, ei, alto...! perquè també és veritat que ell mai no s'havia vist en la necessitat de pagar per aquesta mena de serveis. Jordi no sap el que és això i no li fa cap gràcia; qüestió de principis. No hi té res contra les meuques, però no respecta als homes que sol•liciten els seus favors. Sempre ha cegut que tot plegat era denigrant.

Això no obstant, pensa ara, també és possible que calgui relativitzar una mica les coses atesa l'excepcionalitat de la situació en que es troba. En vista de les circumstàncies i abans de no prendre una decisió, conclou, millor anar pam a pam i sospesar curosament els pros i contres de tan insòlita com suggeridora proposició.

— Deixa que m’ho pensi una estoneta, l’hi va contestar després d’un curt silenci.
— Cap problema, pren-te el teu temps..., va dir la noia mentre s'ajustava els auriculars del seu ipod.

Vegem... —va començar a cavil•lar Jordi, molt a la seva manera. Aquesta brasilera està boníssima. Només un imbècil negaria una veritat curvilínia quasi-absoluta com ara aquesta, capaç de despertar la passió d'un mort només amb un gest. I no ens enganyem perquè un monument així, —ruminava completament abstret—, no et fa cada dia un oferiment com aquest. I poc importa que sigui per diners perquè dubto molt que aquesta dona tingui cap necessitat dels cent euros que demana, —va concloure mentre observava com la Laura mastegava xiclet amb la boca una mica entreoberta, distreta en seguir amb el cap la per a ell inaudible música que provenia de l’andròmina rosa que sostenien les seves mans. S’hi va fixar; eren unes mans fines, de llargs i prims dits culminats per unes estilitzades ungles blaves, quasi negres...

—Ceràmica...? Jordi va clavar la vista en aquelles mans perfectes i gairebé a l'instant es va excitar rememorant els recents moments de plaer i la dolorosa frustració subsegüent.

—Però, no ens desviem..., millor canviar de tema, va pensar el nostre home, i fent bona la fama dels catalans va creuar la cama esquerra sobre la dreta davant el que podia haver estat una mostra d'alegria tan gratuïta com innecessària. Després va reprendre les seves cavil•lacions...

— I sí, com imagino, aquesta noia no necessita els diners, per quins set sous m'haurà demanat que li pagui...? I no és que cregui que cent euros siguin una minúcia però…, m'apostaria el sou d'un any a què aquesta dona no es ven si no és per molt més que això, per moltíssim més… Llavors, per què ara es conforma amb tan poca cosa...? Qualsevol d'aquests desgraciats del costat, fins i tot el vell d'aquí davant soltaria gustosament cinc-cents per una simple refregada amb aquest auto-homenatge de la naturalesa… Sí, n’estic convençut...
— Però bueenu, què m’empatollo...? Què collons sé jo, d'aquestes coses...? Segurament s’ha vist forçada a posar preu per prurigen professional. Per a seguir fidelment un principi econòmic elemental, vaja... I com és lògic el preu ha d’estar en consonància amb el que m'ha dit: l’hi sóc simpàtic i em vol ajudar... I és clar que sí, home; aquí està l'explicació!
— Es tracta d'un preu polític, o dit d'una altra manera, de posar en pràctica una política ajustada de preus perquè com tothom sap, mai, i això significa mai, s’ha de regalar el producte sota pena de menystenir-lo per complet i perdre així producte i mercat... Política de preus, sí senyor! D'això es tracta home; és gairebé segur que ens trobem davant un preu de cost... Perquè, deixem-ho clar, es pot renunciar temporalment al valor afegit però mai al valor net del producte, al cost de producció que diríem... Aaara; ara ho veig amb claredat.
— Ella, i la veritat és que em fa vergonya haver-ho de reconèixer, renunciaria al valor afegit per raons humanitàries, per solidaritat amb un pobre paio al qual l’hi fa por volar... I això és perfectament compatible amb l’aspiració de cobrir la seva inversió, el cost financer... No es que sigui legítim, que ho és; és que és de justícia perquè mantenir unes tetes com les seves no deu ser cap bagatel•la... I tant que sí! M’hi jugo un pèsol a què l'operació no ha estat barata, precisament...
— Eeep! I no ens quedem en les tetes, que un cos de deessa com el seu exigeix un manteniment apropiat, una inversió constant: alimentació adequada, gimnàs, productes de bellesa… I què dir del vestuari...? No ens oblidem del vestuari…! I després estan els complements. Un no acabar… En fi, posades així les coses cent euros per una mamada és gairebé un regal i jo sempre he sostingut que cal saber quan una oferta no es pot rebutjar.