Marta

1

Mai més...
Aquestes foren les úniques paraules que la Marta fou capaç de pronunciar després d'escoltar el cop de porta que anunciava la marxa del seu ex-marit.
Mai més...!

Hi ha qui sosté que no hi ha res pitjor que les emocions desbocades, sobretot quan es tracta de sentiments com ara la desesperació, l'odi, el ressentiment... I amb més raó si del que parlem és de sentiments que neixen de la impotència davant actes o situacions provocades per individus el propòsit dels quals no és cap altre que treure profit de la seva víctima, ignorant el perjudici causat o els mitjans utilitzats. En general es tracta d'emocions que solen escapar de qualsevol intent de control de qui les pateix, de vegades fins el punt de dur a comportar-se com a insensats persones abans caracteritzades pel seu bon judici.
Tanmateix, si el dany és infringit per algú amb l’única finalitat de fer mal, sense més ni més, la víctima experimenta, a més, un sentiment d'incomprensió i ràbia que multiplica els efectes del dany causat i desperta una ànsia irrefrenable de reparació, de rescabalament. Aquestes persones solen albergar dos anhels: alliberar-se del dolor, sens dubte el prioritari i, és clar, obtenir una justa compensació.
La qüestió és, com satisfer aquesta aspiració?

Tot i que fa més de tres anys que es va divorciar, la Marta resta molt lluny de poder donar per acabada la seva relació amb el que fou el seu marit, un individu violent i pertorbat que des de llavors irromp en la seva vida quan ella menys l'hi espera per acomplir les seves amenaces i fer de la seva existència un infern.
En un principi aquest individu es limitava a sorgir de l'anonimat en ple carrer per humiliar la Marta i avergonyir-la, però amb el temps els insults donaren pas a conats d'agressió que si no hi anaven a més era perquè la dona solia rebre protecció de la gent que presenciava el vergonyós espectacle de torn.
Per a desconsol de la Marta els Mossos mai pogueren fer res més que detenir-lo puntual i fugaçment, mentre les repetides denúncies al Jutjat de Guàrdia acabaven arxivades o en el millor dels casos en judicis de faltes que mai implicaren per al violent més conseqüència que la condemna al pagament d’alguna multa. Aquí i només aquí caldria buscar la causa del que vindria més tard.
La passada nit del dia de sant Valentí, en entrar al portal de l'edifici on té el seu apartament i abans que no pogués obrir la llum, la Marta fou assaltada per un home que la va acorralar contra la paret i sense dir ni ase ni bèstia li va ventar un fort cop de puny a la cara i alguns més a la boca de l’estomac. Fet això l'agressor va recollir del terra la bossa de la seva víctima i va desaparèixer tal com va sorgir de la foscor.
La cara amoratada, el nas ensangonat, a penes sense poder respirar, la dona va quedar recargolada davant l'ascensor fins que va aparèixer un veí que li va prestar l'ajuda que necessitava. El cert és que no va poder veure-li la cara al seu agressor però n’estava segura de que havia estat ell, el seu ex, i així ho va denunciar davant la policia després de ser atesa pel Servei d'Urgències de Sant Pau.
Tanmateix, la circumstància del robatori introduïa una ombra de dubte, prou en qualsevol cas per evitar que l’agressió no tingués més conseqüències per al seu presumible autor que una simple declaració en comissaria, on lògicament va negar els fets i va justificar la seva presència en un altre lloc en el moment dels fets gràcies a la lucrativa col•laboració d'un conegut.

Passaren alguns mesos i el que va haver de suportar la Marta no resisteix comparació amb cap fet precedent. Malgrat haver seguit els consells de la policia i adoptar algunes mesures de seguretat arran d'aquella primera agressió, la Marta no ha pogut evitar veure's sorpresa un altre cop pel seu malson, aquesta vegada en el replà, just abans d'entrar a casa seva.
El cabró l'esperava amagat a l'escala i va esperar que les portes de l'ascensor es tanquessin i que la Marta obrís la porta del seu apartament abans d'abalançar-se sobre ella i fer-la entrar d'una violenta empenta.
Un cop a dins i abans que la dona pogués reaccionar la va colpejar repetidament amb un puny metàl•lic fins que les cames no la pogueren sostenir; però ni això va evitar que la continués apallissant a cops de peu mentre l’escridassava i la maleïa sense descans.
Només quan es va avorrir d’estomacar-la, la hi va agafar d’un peu i la va arrossegar fins a la porta del dormitori, on la va deixar com abandona la seva presa un jove i inexpert lleó després del seu joc letal; inert, vençuda..., esperant la urpada definitiva. Llavors, a peu dret, en silenci, el fill de puta es va regalar contemplant la seva víctima durant alguns instants, assaborint la seva gesta. I llavors va experimentar una intensa sensació de plaer, de sàdica felicitat que va transformar la seva expressió de forma radical; primer una lluentor pertorbada en les pupil•les, després llàgrimes d’una felicitat excèntrica, a totes llums malalta. Somrient, visiblement complagut, va decidir vagar pel pis amb l’expectativa de trobar alguna beguda forta abans de dedicar-se a posar-ho de potes enlaire rastrejant objectes de valor.
Més tard, passada una estona, embriagat de plaer i sobretot d’alcohol, avorrit de destrossar tot el que va trobar al seu pas, el salvatge va tornar on estava la dona, la hi va agafar del terra com si fos un fardell i la va llançar de boca terrosa sobre el llit. De seguida la va maleir per enèsima vegada i d’una manotada li va aixecar el vestit deixant que cames i part de l’esquena quedessin al descobert. I allà, quiet, va mirar i remirar la Marta un altre cop, recolzades les espatlles contra la paret; li resultava especialment grat observar les seves dificultats per respirar; la seva boca, deforme, ensangonada; les parpelles inflades, impossibles d’obrir, blavenques, gairebé negres.
Però aquella calma ni de bon tros era el que semblava; de sobte, el salvatge es va abraonar sobre la seva víctima i amb una brutalitat esfereïdora li va introduir pel recte el coll d'una ampolla de conyac que havia tingut cura d'agafar sense cap altre propòsit que aquest.
L’intens dolor va espavilar la Marta, que es va regirar valenta contra el seu agressor. Però la seva resistència fou inútil en rebre a la cara el cop brutal de la mateixa ampolla de la qual pretenia escapolir-se. Amb el pòmul fracturat, inerme però conscient al capdavall, la dona no va poder evitar ser violada; i no abans de suportar primer com la hi tornava a penetrar amb l’ampolla i li buidava a dins el licor que encara contenia.
Mai més, repetia per a sí mateixa mentre suportava la humiliació...
Mai més...! va cridar amb ràbia en sentir el cop de porta.

2.

De tot plegat ha passat ja algun temps. L’estiu es troba a les últimes i res no fa presagiar que aquella tediosa tarda de finals d’agost no acabi com sempre, això és, en una xafogosa nit d’insomni i mal humor. Un brutal cop de tramuntana seria l’encarregat de trencar amb la quietud habitual, quelcom sorprenent en plena canícula i que no seria més que el preludi del que s’acostava.
En no-res, mentre les fulles dels plàtans volaven a milers pels aires, el cel es va cobrir fins quedar completament tapat per una densa capa de núvols grisos, pràcticament negres, que evolucionaven a una velocitat sorprenent, gairebé alarmant. La temperatura va caure a plom i en un obrir i tancar d'ulls aquell lluminós i càlid dia estival es va tornar aspre, bronc, gairebé hivernal davant l’estupor de la multitud que atestava la Rambla.
Hi va haver un moment però, que tothom va creure que el mal temps passaria després de veure com les coses es calmaven una mica; l’udol de les copes dels arbres, els embats del vent i els remolins caòtics de pols, fullaraca, papers i resta de porqueries que la ventolera havia alliberat de les papereres...; tot va quedar en suspens mentre la gent guaitava el cel desconcertada a causa d'aquell estrany succés, doncs tan rara fou l’aparició de la ventada com l’assossegament que la va seguir.
Tanmateix l’apaivagament no passà de ser un miratge i en realitat allò no fou sinó la calma que precedeix la tempesta. De cop i volta i abans que ningú no pogués posar-se a cobert, el vendaval revifà més fort que mai i va arrencar a ploure amb una fúria que ni els més vells deien recordar. Ningú no es va poder estar d’arrencar a córrer com a gallines sense cap, buscant refugi de portal en portal, de botiga en botiga per escapar de l’impossible.

L'aiguat feu que un allau de gent precipitada i bulliciosa abarrotés la cafeteria de l'Hotel Regent i transformés completament la seva lànguida i decadent atmosfera. La calor, a dins, resultava sufocant i a partir d’aquell moment totes les converses, sense excepció, girarien al voltant del sobtat canvi de temps. Mohamed, l'únic cambrer de sala del torn de tarda no trigaria gaire en maleir la seva sort mentre hi anava d'un costat a l’altre com ànima que persegueix el diable, suós, malparlat.
Semblava comprensible que en mig d’aquell desgavell ningú no parés atenció a l’Appassionata que la veterana pianista interpretava amb aquella sobrietat mecànica que només l'experiència i l'avorriment són capaços de produir. Entretant, els escassos assidus anirian desertant l’un rere l'altre fastiguejats per la cridadissa, pel desordre...
En pocs minuts tot ha canviat en el Regent i res no recorda allò que sol ser; ni el temps, ni la gent, ni de bon tros els esdeveniments.
En aquells moments tot era el que semblava...

Al fons, en un dels reservats de la dreta, dues dones de mitjana edat acaben d'acomiadar-se de forma ritual donant per acabada una breu trobada durant la qual els silencis han estat més expressius que les pròpies paraules; la més alta d'elles surt discretament de la cafeteria i amb agilitat felina es perd de vista entre la gentada que ha tornat a omplir la Rambla, molt abans que la pluja cessi definitivament. Mentre això succeeix l'altra dona la hi anirà seguint amb la mirada fins veure-la engolida per la porta giratòria i després, amb serenitat, tornarà a seure deixant que els seus ulls es perdin a través del finestral que té a la seva dreta. El seu aspecte tranquil i indolent encobreix una profunda satisfacció després d'haver vist satisfet un propòsit pel qual sospirava des de feia molt de temps.
Al bell mig de la taula, dintre d'una estilitzada tulipa de ceràmica translúcida, tres diminuts clavells blancs han estat testimonis muts de la reunió. A tocar del petit gerro hi ha un cafè negre i amarg gairebé intacte i un got llarg amb un cul de Perrier, i al costat del got la inevitable ampolleta verda. Rere les begudes, a l'altra banda de la taula, s'alça una estreta caixa de fusta que si bé havia estat feta per a acollir una ampolla de Dom Perignon, en aquell moment contenia una cosa ben distinta: un flascó de cristall hermèticament tancat per una tapa d'alumini i cautxú, i dintre del flascó, en suspensió, bressolant-se apaciblement en una solució de formol al trenta-set per cent, els òrgans sexuals d'un home seccionats amb precisió quirúrgica i dessagnats a consciència. Sobre la superfície cristal•lina del recipient, una petita etiqueta blanca de paper adhesiu mostra dues gruixudes inicials escrites amb retolador negre: SR.

Alguns minuts més tard, no gaires, aquella dona deixaria deu euros al plateret del compte i després de ficar la caixa a la borsa de plàstic rígid en la qual va arribar a mans de l'altra dona, la hi prendria fortament per la nansa i se'n aniria de l'Hotel tan discretament com aquella.
L’espera de la Marta s’havia acabat.
Per sempre.