Cru hivern

Res a dir, llavis segellats, ment en blanc, silenci etern. Les fulles cauen sense fer remor, els últims raigs de sol il·luminen la por que hi ha dins els meus ulls que avui es tancaran per no obrir-se mai mes. La sang glaçada ja deixa de córrer, res es mou excepte el vent en aquest escenari de solitud.
Se que les teves paraules podrien tornar la primavera al meu cos, però l'hivern m'obre les portes i per inèrcia m'hi llenço a dins. Sense altre remei m'empasso aquest aire gèlid que em refreda per dintre; ja no sento res, ja no et necessito, ja he marxat.