cor de fusta

Els dits dubtaven, sentien les cicatrius a la carn, encara. Eren profundes les ferides, però finalment havien sanat sota un raig de lluna. El blanc de les tecles cridava tan silenciós com sempre, el vent esperava quiet la música. I deixant l'empremta gravada sobre el metall fred del piano, la pell colpejava aquell instrument lentament. Cada nota era un secret; desordre de sensacions. Barrejant el cor amb les paraules s'anava consumint la melodia.

I dins una pausa de silenci un cos de fusta es preguntava si podrà ser carbó roent altre cop.