Convivència amb una cruel malaltia (2)

Vaig haver de passar la nit a urgències de l'hospital. No vaig poder dormir res. El cap no parava de pegar-me voltes.
L'endemà de matí, dilluns, aparegué una hematòloga i després de presentar-se em digué que anava a pegar-me una punxada a l'estèrnum. Jo, com que no havia dormit res i estava un poc marejat, ni em vaig adonar que m'estava penetrant una agulla dins d'un os.
Després d'eixa prova i d'unes quantes extraccions de sang vaig poder anar-me'n a casa. Eixa mateixa vesprada, el meu oncle, el qual tinc la gran sort de que és metge, vingué a ma casa a comentar-me els resultats obtinguts per l'hematòloga. Em digué que havien observat molt poca activitat cel·lular i que l'endemà dimarts hauria de sotmetrem a una biòpsia. Em vaig quedar blanc com la paret. De seguida vaig associar biòpsia amb càncer, en aquest cas amb leucèmia, i mai en ma vida havia sentit una sensació de por tan forta com en aquell moment. El meu oncle tractà de tranquil·litzar-me, i la veritat és que ho aconseguí.
El dimarts de matí, abans de realitzar-me la biòpsia, em feren la meua primera transfusió de plaquetes i, per a acabar d'arreglar-ho, el meu cos produí una reacció al·lèrgica en contra de les plaquetes que quasi em quede sense respiració. Em posaren corticoides i se me passà. M'explicaren que era prou normal, ja que era la primera vegada que el meu cos rebia plaquetes que no foren les meues. Després de l'afer amb les plaquetes em practicaren la biòpsia. No em va fer gens de mal per al tros d'os que extragueren de la part superior de la galta del cul.
Ara sols calia esperar els resultats de la biòpsia.
El divendres d'eixa mateixa setmana tenien ja alguns resultats. S'havia descartat el càncer! Els meus pares ploraren de l'alegria. En canvi jo, no sé encara molt bé perquè, ni em vaig immutar. La hematòloga ens digué que no hi havia cap cèl·lula cancerígena, però que, al mateix temps, no hi havia cèl·lules a la meua medul·la i que, per tant, podria tractar-se d'una malaltia anomenada aplàsia medul·lar. Aquesta malaltia el que significa és que la medul·la que és l'encarregada de produir les cèl·lules de la sang, glòbuls rojos, glòbuls blancs i plaquetes, ha deixat de fer la seua funció.
Em tornaren a citar per al dijous de la següent setmana ja que hi havia una remota possibilitat de que de la mateixa manera que la meua medul·la havia deixat de funcionar ho tornara a fer. Però eixa possibilitat era massa remota. Així que després de saber-se els resultats de l'analítica d'eixe dia, junt amb el resultat complet de la biòpsia, se me diagnosticà una "aplàsia medul·la molt greu".
Ho vaig encaixar prou bé, ja que des de que va començar aquest malson mai he deixat de ser optimista i de creure que vaig a recuperar-me.
Eixe mateix dijous, 4 d'agost, vaig ingressar a l'hospital de La Fe de València, un lloc i una vivència que m'ha canviat la manera de veure la vida i d'afrontar les coses que tenia fins aleshores.